Durant la nit i matinada del 23 al 24 d’Abril se celebrà la “Patrouille des Glaciers”. Competició creada els anys 40 per l’exèrcit suïs com a entrenament de la tropa, davant les amenaces d’invasió per part de l’Alemanya Nazi. Interrompuda per les prohibicions durant 30 anys, és reprèn amb continuïtat de forma bianual des de 1979.

Durant uns dies els esquiadors de muntanya es fan els amos d’aquestes valls, i l’ambient és fantàstic. És un esdeveniment nacional a Suïssa, que les seves televisions retransmeten en directe.

La competència, formada per més de 1000 corredors a l’itinerari A entre Zermatt i Verbier, i 2000 al B entre Arolla i Verbier, en equips de 3, molts d’ells militars internacionals, recorren 57 Km i 4000 metres de desnivell tot travessant colls de més de 3700 metres i vàries davallades nocturnes encordats per terreny glacial. Se surt en torns entre les 23h i les 2h30’.

Aquesta edició la representació per part del Centre l’han format els equips, de David Latre, Xavier Freixinet* i Arnau Boronat per una banda, i el Xavier González, Josep Lluís Moreno* i Gil d’Asprer* per l’altra.

La sortida fou sota un fi plugim, però de mica en mica el cel esdevingué estrellat. Els carrers ben guarnits, l’ambient festiu i tota la població al carrer formant passadís als corredors, tot i animant el nostre pas. Val a dir que fou emocionant.

La 1ª part, fins a Stafel amb sabatilles als peus i els esquís i botes a l’esquena sobre una motxilla ben assortida. L’organització obligava dur corda de 30 metres i 10 mm de diàmetre, piolet, emissora de ràdio (d’uns 3Kg de pes), ARVA i pala (facilitats per l’organització), farmaciola, eines de reparació, i roba d’abric, es a dir carregats com rucs. Als afores del poble, la gent sortia a passejar per les cabanes i corrals per veure la caravana de llums, que tot i flanquejant per de sota el Matterhorn, enfilava la pujada vers la gelera de Schönbiel.

A Staffel, cota 2000, ens calçàrem els esquís i abandonàrem les sabates d’esport (hi havia servei de recollida).

A Schömbiel, cota 2600, ens encordàrem per ascendir la Tête Blanche a 3650. Aquí el fred era més sever i aprofitàrem els equips per posar-nos roba d’abric i fer el 1er avituallament calent facilitat per la organització.

Una curta davallada de 400 metres, ja sense pells però encara encordats per la gelera del Mont Minè, a on s’havia de prendre molta atenció pel pas dels primers corredors classificats que sortiren hores més tard, però que baixaven com a bòlids, els uns en “schuss”, i d’altres amb l’espectacular tècnica de la bruixa. Tot i l’abundància de esquerdes i “seracs” d’aquest sector, les fites indicaven un camí segur.

De nou les pells per fer la petita remuntada, de 200m al col de Bertol, dominats per la Bertol Hüte, d’aspecte fantasmagòric sobre uns gendarmes i a la nit. En aquest punt ens deslliurem dels lligams i fem un llarg descens de 1300 metres pels vessants nord del Mont Collon fins a l’estació d’esquí d’Arolla. Aquí molts corredors rebien assistència particular i els altres un bon avituallament previ a la pujada del col de Riedmatten.

Les següents pujades són el punt clau, i crític de la cursa, on esdevenen els defalliments i a on es decideix la competició. Primer la llarga pujada de 1000 metres al Col de Riedmatten de 2919 metres, amb un tram de canal final amb esglaons tallats sobre el gel viu, i amb l’ajut de cordes fixes de 200 metres de desnivell. La seva davallada per la vessant de la Gelera de Cheilon, dominada pel Mont Blanc de Cheilon, en direcció al llac de Dix fou el més compromès de tota la travessa, atès que es tractava de una mena de couloir d’uns 60º de pendent, equipat amb cordes fixes, que en anar-se penjant els participants quedava rígida com un cable i a on era difícil d’agafar-se, i a més a més el terra era cobert d’una capa fina de “verglas” ben lliscant. Alguns corredors, enfollits per l’obsessió d’anar guanyant posicions feien aquesta part ben perillosa, amb moltes caigudes i atropellaments, cap però de greus conseqüències.

Un cop a la glacera i amb els esquís als peus, descens fins un pas ben estret i ple de “bumps”, el Pas du Chat, des d’on en curta i suau davallada en flanqueig s’arribava al sector més esgotador i monòton al parer de molts corredors, que és l’interminable “pujaibaixa” de 5-6 Km del llac de Dix fins la Cabana de la Barma a 2458. D’aquí, previ bon avituallament, potser el més necessari, ascensió de 800 metres de desnivell, els últims 200 de canal amb els esquís a l’esquena, fins el col de Rosablanche de 3160m, a on hi arriba un públic nombrós “foquejant” des de l’estació d’esquí de Verbier. Val a dir que fou de gran emoció travessar el passadís que formaren pel nostre pas. Els corredors del CEC vibràrem i férem caure alguna llàgrima en sentir entre la cridòria “Allez le Bleu, Allez le Bleu!!!”, en fer referència als colors de l’uniforme de l’equip del Centre. Un cop a dalt i entre l’admiració del nombrós públic, que ja ens veien arribats a Verbier rebérem el millor avituallament líquid, sòlid i sobretot el moral.

D’aquí la cursa es pur tràmit, tot i que no val a badar. Una curta davallada tot travessant el col de Momin als vessants sud del Mont Fort fins la cota 2764m. D’aquí un curt ascens dona pas al Col de la Chaux, de 2940 metres.

La davallada final a Verbier des d’aquest coll és ja apoteòsica. Els esquiadors de pista s’ofereixen a guiar-te el pas entre ànims i crits. Es passa primer per la Cabana Mont Fort i desprès per les Ruinettes.

En arribar a la població s’han de recórrer tots els carrers de nou. Ja no de nit, ja no a Zermatt, sinó de dia i a Verbier, 13 hores desprès de la sortida, aturant el tràfic al nostre pas. Des de les finestretes dels cotxes, des dels balcons, tothom animant-nos. Nosaltres destrossats però molt satisfets.

Una forta abraçada a l’arribada i ja s’ha acabat aquesta jornada inoblidable.
--------------------------
* Entrenats per Ricard Vila i Montòlio a Nou Can Carelleu