Aran, sempre Aran

dos pams ben bons cobreixen el cotxe. és la neu que ha caigut la nit de divendres a dissabte mentre dormíem plàcidament a l’Espitau de Vielha.
encara neva, o potser és barrufa, quan ens endinsem a les entranyes del Tuc deth Pòrt.
a la cara nord del Pirineu fa un dia una mica rúfol.
un polsim blanc endolceix la carretera de Valarties.
la Kangoo 4x4 ens deixa a 100m justos de l’aparcament del Pònt deth Ressèc 1400m.
els núvols volen baix, amagant els cims.
nosaltres planegem fins la Barraca de Rius 1647m i comencem a guanyar alçada pel Bosc dera Restanca.
som els primers del dia i hem d’obrir-nos la traça; la neu és profunda però fresca.
La Restanca 2010m està envoltada d’un blanc silenci. cap moviment, cap traça, ningú...?
mentre s’infussionen un te i una menta, els guardes ens diuen que han sortit dos grups. un cap a la vall de Boí, i un altre cap avall. quan? per on? amb el misteri a la motxilla seguim obrint traça cap al Coll de Güellcrestada 2472m. mai no he acabat de saber del cert com es diu exactament aquest coll.
no deixa de ser curiós estar absolutament sols a sota mateix del Montarto, un dissabte d’hivern.
voregem l’Estanyet del Pòrt de Caldes i fent una llarga diagonal assolim l’hiperventilat Pòrt de Caldes 2567m.
sense entretenir-nos més d’allò estrictament necessari iniciem el descens, directe i divertit, cap a Colomèrs 2130m.
l’Alfonso, un càntabre amb qui compartirem les properes hores, és l’únic hoste del refugi. però encara falten per arribar vuit catalans i dotze francesos. justet per a sopar tots en un sol torn.
un fortíssim vent nocturn i traidorot tira per terra els esquís, barreja les raquetes, i descol•loca els bastons.

ara, doncs, en som tres. abans d’acomiadar-nos el guarda ens diu que ja avisarà el Valentí que anem cap allà.
el mal temps va escampant, sembla que tindrem sort. travessem la resclosa de Colomèrs i encetem una nova jornada d’obertura de camí enmig d’un bon tou de neu, cada cop més profund.
pugem el Coret de Clòto i enfilem pel dret els gelats llacs Long, Redon, i Obago.
ara sí, ara no, veiem el Port. les boires llisquen Tuc de Ratèra avall empeses per un vent rebel i rabiüt que sembla que ens vulgui fer la guitza.
seguint el rastre d’una traça raquetera anem fent via fins el Pòrt de Ratèra de Colomèrs 2572m.
ara sí que no. tot és blanc; el terra, el cel, la neu que ha començat a caure. no veiem res de res. ep!!, sí, un pal. Pòrt de Ratèra d’Espot 2543m. sé on som i sé que ara hem d’anar cap a l’esquerra... cap a l’esquerra d’on?
a navegar!! però a l’estil tradicional: mapa, brúixola, altímetre... ei, una fita!! cap allà. un altre pal.
quin fred més bèstia. tinc les mans que no me les sento. haig d’aturar-me a canviar de guants.
no hem fet ni el gest de treure les pells. no estem per a grans descensos.
un collet amb un pal del GR-11... si ens hi fotem ens passarem de llarg el camí del refugi d’Amitges... collons de boira... cap avall que fa baixada!!
neva d’aquella manera pausada, espessa, engrossint mil•límetre a mil•límetre el mantell que ho arrebossa tot.
mapa, brúixola, altímetre... aquest és l’Estany de les Obagues de Ratèra. sé on anem i sé que haurem d’anar cap a l’esquerra.
trobem la pista 2150m que ve de St. Maurici, i amb la certesa d’on anem la remuntem tranquil•lament fins el Refugi d’Amitges 2380m.
l’estufa crema a cor que vols, una parella fa la migdiada, i dos xicots ens diuen que en Valentí i companyia han sortit a fer “lo tomb”. ja se n’ha de tenir ganes.
la cervesa haurà d’esperar, però ens abraonem com a llops al torró de crema que ens ofereix l’Alfonso. no hem begut ni menjat res en tot el recorregut.
la neu i el temps van omplint la tarda amb la mateixa lentitud.
un abundant i saborós sopar de germanor ens aplega als set únics ocupants del refugi.

el nostre ja amic de Santander se’ns acomiada. ell té més dies i segueix cap al Llong.
el cel és serè i els primers raigs del sol ja dauren la blancor de les muntanyes.
nosaltres hem de fer via per tornar a casa. encara no sabem per on.
de moment, però, deixem Amitges reobrint la traça que els guardes van fer ahir. l’Estany d’Amitges suporta, sense ni adonar-se’n, els nostres primerencs i feixucs moviments matinals.
com si les volguéssim embolcallar rodegem les Agulles d’Amitges que ens observen superbes i elegants, com sempre.
les deixem enrere i ens endinsem a la coma que, amb unes quantes ziga-zagues, ens menarà al Coll d’Amitges 2750m.
avui podem gaudir d’un magnífic i infinit espectacle muntanyenc.
també avui, podem gaudir d’un magnífic i infinit descens per una neu de les que fan afició.
sols, com tots aquests dies, davallem entre cims i comes. arribem i travessem el Llac Glaçat, i evitant per la dreta el seu desguàs, descendim fins el Llac Major de Saboredo. uns quants girs més i ens aturem a posar les pells per a remuntar els pocs metres que ens separen del Refugi de Saboredo 2310m.
no hi ha ningú, ni guarda ni muntanyencs.
palegem la neu que s’acumula davant la porta, que algú ha deixat oberta, i hi entrem. mentre ganyipem barrinem per on tornar. o saltem ell Coll de Sendrosa o baixem tota la Vall de Ruda.
els primers i inofensius núvols del dia, i la mandra de seguir obrint traça, ens fan decidir per la segona opció. hi ha moltíssima neu i de ben segur que arribem a baix de tot.
així doncs, continuem el descens per una neu de pel•lícula. els esquís se’ns ensorren sota dos pams de neu pols, fem giragonses pel bosc, ens llancem per la traça que, de pujada, ha obert el guarda del Saboredo. ens hem creuat amb ell poc més avall del Barratge de Saboredo.
els penúltims quilòmetres de la llarga pista de la Vall de Ruda ens obliguen a remar una bona estona abans de llençar-nos costa avall fins les primeres cases de Tredòs.
encara sols pels seus carrers, esquís a l’esquena, enfilem el Camí Ral que ens durà a Salardú.

(17), 18, 19 i 20 de febrer, 2006
Restanca, Colomèrs, Amitges, Saboredo
Miquel (Títel) Sales, Ramon G. Aymamí