A les 6 del matí sona el despertador… foscor, mandra, però sobretot fred, molt fred. La temperatura interior de “la suitte” és de -3.5… i a fora -11.5… fantàstic!! La neu que ens han promès estarà en bones condicions.
Sóc a Cerbi (1405 m) i em disposo a anar al Mont Roig, si, una mica lluny, però és en aquesta època de l’any on la solitut i la duresa de les valls s’accentuen més; també és una bona forma d’aproximar-s’hi d’una manera més íntima, des dels pobles, sense utilitzar pistes que –a l’estiu- ens faciliten l’accés amb cotxe. La vall d’Unarre és la més solitària de les que conec al Pallars… així doncs què més puc demanar per una jornada d’innoblidable esqui de muntanya??
La idea inicial era recórrer la vall Nyiri fins a la seva capçalera per acostar-me així a l’objectiu, però tot just començar a foquejar per la pista que duu al planell de Salari veig que hauré de caminar massa amb els esquis carregats.. Així que segueixo pista amunt ja que s’hi veu neu contínua que amb algun tram de x-country em duràn sota la cascada de la Gola. Fins aquí la neu no és el que em prometien… n’hi ha, però ni abunda ni molt menys pols! La cosa canvia tot just arribar a l’estany de la Gola, com una aparició – sempre que s’arriba a un llac glaçat encaixonat- em dóna la benvinguda el sol i la neu.. i quina neu!! Creuo tot el llac i m’encaro als lloms que em duràn a l’estany de Calberante , tancat pel circ de la Gallina, i seguidament cap al coll Curiós on conectaré amb la part superior de la vall de Nyiri. S’obre davant meu la majestuosa vista del vèrtex de Mont Roig a la llunyania amb una pala sud-oest força dreta que amb la neu que hi ha (del tot inconsistent) no em permetria foquejar-la pas! Així que en comptes d’anar a petar al coll de la Tartera i enllaçar amb la ruta que puja de Comamala (idea original) decideixo fer un flanqueig i encarar-me a la pala que dóna al Collet de la Gallina. El flanqueig, com no podia ser d’altra manera passa la seva particular factura d’encigalades… per la mandra de no perdre metres i recuperar-los més tard em trobo fent filigranes per travessar els lloms rocosos que es desprenen del Pic Inferior de la Gallina.
Abans d’accedir al coll ja començo a veure la punta del Ventolau i a mesura que avanço l’Estany Major s’em mostra amb tots els seus encants. El dia és esplèndid i molt fred, només desde les Espanyes s’albira el marrón… com si la metereologia també ens volgués fer la guitza….Vorejo el Pic de la Gallina fins a veure , ara si, el Mont Roig, apa que no em queda res!! Un continu de lloms ara puja ara baixa em deixen sota la gran pala que uneix el vèrtex amb l’inici de la cresta, és aquí on el vent em fueteja ben fort i me n’adono de l’estat del cresteram; el paisatge superb, amb vistes sobre tot el Pallars, Arièja, Andorra, Aran…..És hora de descalçar-se els esquís i recórrer l’aresta pel bell mig… atent a la cornisa. Tram espectacular que em duu exhaltat al cim del Mont Roig on, l’horari, però sobretot les ànsies fan que ni m’aturi…encara em queda el millor de tot. La desgrimpada cap al coll entre els dos cims tampoc me la regalen però finalment hi arribo; aquí si que puc resumir l’essència de les meves ànsies, la recerca d’allò que em fa buscar indrets recòndits, lluny de brogits, lluny de presses, lluny de traces,lluny de curses……Tinc davant meu la canal central de Mont Roig, ja l’havia feta feia anys… però no en aquestes condicions excepcionals de neu. El ritual de descens en esqui de muntanya sempre t’incita, et tensa… en aquest cas encara més, és una sensació que mai para de sorprendre’m…. el soroll de les tanques de les botes, apretades al màxim, quasi fins a fer mal…la motxilla ben lligada, els bastons ben afermats i el “clack” de les fixacions.. són moments que m’emocionen. Comprovació que tot és en ordre i que les fixacions no em saltaràn quan més les necessiti i comença tot…. Poc a poc trenco la petita cornisa formada, cau neu, i comprovo l’assentament d’aquesta… genial!! El cor em batega fort, rellisco de costat uns metres per comprovar que no se n’anirà tot avall (com si hi pogués posar remei) i m’encaro al pendent tot saltant i recollint…. m’enfonso fins sota el genoll, la neu em frena el suficient com per donar estabilitat al gir. El pendent mitjà oscil•la entre els 40-45 º.A mesura que enllaço més girs i les cames cremen, les sensacions flueixen cada cop més pausadament, m’aturo sovint, no estic tant fresc com per baixar-la traçant una linia…a la part final, el pendent afluixa i s’eixampla permetent-me agafar els girs amb més velocitat…
Arribo al refugi, magnífic, els records d’altres cops que he estat aquí em venen al cap i faig paradeta, menjar una mica i beure… i badar amb la quantitat de bretolades que pot arribar a escriure la gent que arriba aquí (sobretot a l’estiu). Un cop refet em torno a calçar, l’objectiu és arribar a Pleta del Prat, on m’esperen. La opció més bona és pujar al Ventolau i tornar-se a regalar la baixada pel barranc de la Coma del Forn… però no sóc tant il•lús de creure’m amb tantes forces… així que decideixo fer la baixada fins a Pleta Palomera per la Pleta de l’Arenal…no em ve gens de gust perquè sempre m’hi acabo enredant... però és el que hi ha!
Com si d’una llei de Murphy és tractés… sumant el cansament dels metres que ja duc i sabent que el recorregut és encigalador…. m’embranco massa avall i he de remuntar –talonera lliure i sense pells- pel bosquet; i per si això fós poc… em clavo amb un petit clot i trenco un esqui!!! El que em faltava!! Toca caminar, enfonsant-se fins al genoll a trossos fins arribar a Pleta Palomera on ja trobo traça feta i la segueixo fins a Quanca… D’aquí començo a caminar carretera amunt, només em queden 300 m més de desnivell, cansant, amb un esqui trencat, tot esperant que alguna ànima caritativa es digni a recollir-me però amb un somriure d’orella a orella.

Quim
Amunt, sempre amunt!!