A finals de setmana el telefon treu fum -quasi bé sempre per "desapuntar-se" de la sortida- tot i així en som dos que dissabte a quarts d'onze enfilem cap al Pirineu. Hem hagut de canviar d'objectiu - el deixarem pel proper cap de setmana - perquè el company va cansat de viatges, sopars, festes....
Després d'un periple per pobles i poblets de Catalunya amb parades a tort i a dret, aturant-nos a dinar i tot (un luxe!!) comencem amb el pap plè a vessar a caminar des del Plan de Senarta. Tot just fa un any la pista estava raonablement farcida de neu com per foquejar-la, i amb la nevada que va caure fa quinze dies ens esperàvem un festival. Res de res, neu poca i feta un nyap pels militars del pais veí que es veu que han estat de pràctiques amb les seves tanquetes oruga... deuen agafar posicions properes a la frontera amb el poblet vei d'irreductibles...
Dues horetes més tard arribem - quasi fosc - al refugi del pont de Corones, la idea inicial era anar a dormir a la cabana de llosàs però ens decantem al final per aquesta opció més còmode donats els horaris que portem.
Al refugi hi trobem dos bascs que van al Vallibierna i dos catalans que compartirem objectiu; sopar i xerrameca fins tard a la llum de les espelmes; el tema de conversa?? muntanyes, és clar!
L'endemà al matí passem del canvi horari i a tres quarts de sis comencem a mandrejar; una hora i mitja ens costa posar-nos en marxa!! amb el dia que s'albira i les temperatures em sembla que ens hem deixat els neoprens a casa.. només penso en no haver de foquejar amb neu fonda, ja en vam tenir prou fa quinze dies.
Foquegem fins a la pleta de Llosàs i mentres espero a en Joan vaig a veure la meva estimada cabana, sort que no hi vam venir ahir, a dins hi ha ben bé mig metre de neu, el just per amagar "el sofà" . Travessem la pleta i ens encarem als lloms que donen al desguàs del llac inferior de Corones; ens ajuntem amb en Xavi i en Jimi i amb un grupet més que han vivaquejat a la pleta.
Flanquegem per sota la cresta que es despren del Tempestats per arribar al llac superior i des d'allà comencem a enfilar-nos clarament cap al cim, de moment el dia és molt bò, alguns núvols primets que enterenyinen el cel i fan més suportable la calor però sobretot mantenen la neu a to.. El cim és visible tota l'estona des de que s'arriba a la pleta això a vegades no saps si és bò o dolent...veure'l tant amunt a vegades desanima, a vegades et fa pendre consciència de les forces que has de dosificar. En definitiva ens plantem a peu de cim amb unes diagonals infernals i a una quarentena de metres les roques afloren massa com per seguir apurant, el vent s'ha girat i els núvols passen molt ràpid, l'aire fred i intens aixeca neu i te la esclafa contra la cara com si milers de cristalls impactessin obligant a estar al cim - el temps just per fer quatre fotos- mig ajupit.
Desgrimpada fins als esquis i ja hi tornem a ser, La Pala ,com algú l'ha batejat més d'un cop, sota els peus; més ben dit sota els esquis. Son quarts d'onze i la neu està transformada, a punt de caramel, al seu punt just, els girs s'encadenen a plaer, amb velocitat i amplitut fent-nos gaudir d'un descens on només el mal de cames et fa aturar. Baixada directissima i ràpida fins al refugi on ens reagrupem, dinem i ens disposem a tornar a patir la baixada dels vuit quilòmetres de pista que ens duran altre cop a plan de Senarta

Joan i Quim