El dissabte 25 encarem la llarga pista de la Vallferrera des de la Farga, on hem pogut deixar els cotxes. És aquella pista que cada vegada que la fas a l'hivern, et promets a tu mateix i a tots els sants, que serà l'última vegada, però ja se sap allò de l'únic animal que ensopega 2 vegades (o 15), etc...
En qualsevol cas, acava valent la pena per la tranquilitat que s'hi troba.
El diumenge al matí, passem el pont i encarem el bosc en direcció N (pel cantó esquerra del riu) buscant el millor terreny. El bosc és entretingut i ens hem de treure els esquís 2 o 3 vegades. Passat aquest, ens decantem més cap a l'Est per anar a trobar unes pales encara de neu dura que ens portaran a la carena de la Pica Roja. La carena està força pelada, però amb suficient neu per arrribar al Cim amb els esquís als peus. A la baixada, la neu s'ha transformat de la manera justa per regalar-nos un descens per gaudir-hi absolutament tots, ben bé fins a l'entrada del bosc.