bon dia companys/es
tot seguit us "castigaré" amb la macropiada d'una travessia "regal dels Déus".

allà va:

Setmana Gran a la Silvretta

ja fa estona que és fosc. portem quasi tots els 1300km que ens allunyen de casa, i quan arribem a l’última cruïlla girem en sentit contrari al que toca.
fem milles i ens n’adonem que això no quadra amb el “road-book” que ens hem baixat d’Internet.
crisi, anàlisi, solució.
tornem a la cruïlla i hi posem remei.

Flirsch (Tirol austríac) és el poblet on ens donem per vençuts. a la “Pension Grisseman”, a les 10 de la nit (en aquest país aquesta hora ja és mitjanit), ens acullen ben amablement, però de sopar res de res. sort de les magdalenes i el “Colacao Energy”.

dimecres 19. deixem el cotxe a Wirl, on acabarem la travessia, i amb el bus gratuït que recorre la vall anem cap a Ischgl (no hem aconseguit esbrinar com es pronuncia).
amb un telefèric i dos telecadires, a preu de forfet, ens plantem al Palinkopf 2864m. comencem baixant, passant per sota del Zeblasjoch 2539m fins al punt de la coma on iniciarem l’ascens al coll 2752m i Piz de Val Gronda 2812m.
ara ja només ens caldrà baixar, amb una curta remuntada a pèl, fins el refugi Heidelberger 2264m.

tot i no ser el més gran de la zona, aquest refugi és una mostra clara del model de refugi que s’estila a la zona alpina, amb tot tipus de serveis i comoditats; i amb accés motoritzat amb “bus-ratrac” des de la vall.
i que no falti la cervesa. ostres tu!!, com mamen aquesta gent. abans, durant, i després de sopar (a les 18:00h), les gerres de mig litre no paren quietes. vam calcular un promig de tres litres per persona i dia.
i no cal llevar-se abans de les 06:30, hora en què comencen a servir l’esmorzar. bufet lliure i variat, per a començar la jornada ben servit.

dijous 20. del Heidelberger 2264m ens dirigim cap al Kronenjoch; abans arribem a un primer collet 2958m des d’on ascendirem al Breite Krone 3079m.
tornem al collet i amb les pells acabem d’arribar, ara sí, al Kronenjoch 2974m.
ja només ens queda fer el descens, genial, cap al Jamtalhütte 2165m.

divendres 21. com que tornarem a dormir al mateix refugi alleugerim la motxilla per a fer l’ascensió dels Augstenberg.
només sortir pugem de cop per la pala que mor davant del Jamtalhütte 2165m.
al seu capdamunt comencem un flanqueig que acabarà a l’entrada de la glacera de Chalausferner. guanyem alçada per arribar tan amunt com podem de la pala que, finalment a peu, ens menarà a la Fuorcla Chalaus 3003m.
encara respirem fort quan alcem el cap i, abans de deixar anar els esquís, albirem la magnífica silueta de l’Augstenberg.
amb un llarg flanqueig a mig pendent anem esgarrapant metres fins que iniciem les ziga-zagues que ens regalaran el cim de l’Augstenberg Nord 3228m.
posteriorment esquiem fins el proper collet que ens separa de l’Augstenberg Sud 3225m i deixant-hi els esquís el pugem a peu.
després d’una bona estona fent el préssec al voltant d’aquest darrer cim, encetem el camí de retorn cap al Jamtalhütte.

avui, i serà l’únic dia, aprofitem per a fotre’ns una dutxa de tres minuts pel mòdic preu de 3,00€
amb les sabatilles que t’ofereixen a 2,00€ la parella, caminem plàcidament per tot el refugi i la seva terrasseta, tot assaborint una “Radler” (a casa en diem una “clara”), alliberats de l’opressió i la suor dels botins. tots els plaers tenen un preu...

dissabte 22. ens allunyem del Jamtalhütte 2165m amb un curtet descens cap al fons de la vall; de seguida posem pells per a prosseguir el recorregut que ens durà al coll de l’Ochsenscharte 2970m. canviem de territori i deixem el Tirol per a trepitjar el Vorarlberg.
encara amb esquís ens enfilem fins l’aresta del Dreiländerspitze, on els deixem juntament amb la motxilla, massa feixuga i innecessària per a fer la cresta.
amb piolet i grampons recorrem l’aresta de neu i roca, amb algun pas força aeri, fins l’estret cim del Dreiländerspitze 3197m. el seu nom ve a ser com el nostre “Pedró dels Quatre Batlles”, però només de tres llocs: Tirol, Vorarlberg, i Grisons.

en tornar on hem deixat els esquís hi trobem un xicot que s’ha accidentat. no sabem què ha passat, però l’estan abrigant i tapant amb una manta tèrmica.
al cap de no res ja tenim l’helicòpter a sobre. fa una passada d’inspecció i quan torna ho fa amb dos socorristes penjats d’un cable. on som no s’hi pot aterrar.
el fort vent que provoca se m’endú el barret cap a ves a saber on. i a punt estic de perdre un guant; això hauria estat pitjor.

un cop el noi ha estat atès i ficat dins la llitera plegable, ell i els dos socorristes son rescatats per l’helicòpter, que se’ls endú a tots tres penjats fins l’Ochsenscharte.

mentrestant, nosaltres, encara impressionats pels esdeveniments, ens preparem per al descens per la glacera de Vermunt cap al Wiesbadenerhütte 2443m.

uns austríacs que ens veuen cara de gana ens deixen tastar uns dolços que s’estan fotent. no ens n’aprenem el nom, però ens els cruspim sense cap vergonya. i ells, tips i contents.

diumenge 23. St. Jordi ha guarnit la teulada del refugi amb un pam de neu nova i ha amagat les diferents traces que en sortien. serà l’únic episodi de mal temps en tots els dies, i només durant la nit. la resta de dies hauran estat escandalosa i increïblement bons.

som els últims en abandonar el Wiesbadenerhütte 2443m. els nombrosos grups que ens precedeixen ja han refet, a bastament, la traça. des d’aquí quasi tothom té el mateix objectiu: el Piz Buin; ostres!! una muntanya que es diu com la crema solar...

passem per sota d’uns espectaculars seracs que ens donen la benvinguda a la glacera d’Ochsentaler. els superem pel seu marge esquerre i ens fiquem de ple a la glacera. l’anem travessant tota fins arribar a sota mateix del bell cim alpí.
poc més amunt de la Fuorcla Buin, a la cota 3070m, deixem els esquís i la motxilla.
novament armats de piolet i grampons comencem l’ascensió dels 240 metres que ens separen del cim.
després d’una estona de cua, com les que trobem al Pas de Mahoma, uns fàcils però espectaculars passatges de mixte ens traslladen a la part superior de la cara W.
encara ens quedarà un tram per accedir tranquil•lament al cim de la perla de la travessia: el Piz Buin 3312m, ornamentat amb una gran creu de fusta, com molts d’altres cims de la zona (Dreiländer, Silvretta, etc.).

efusives abraçades i felicitacions entre tots els qui som en aquell moment al pic. sens dubte el Piz Buin és tot un símbol.
no ens entretenim gaire, però, amb les meravelloses vistes que gaudim un dia rere un altre. encara tenim feina avui. això sí, la foto del cim no la perdonem.

recuperat el material ens decidim a continuar la jornada. un curt descens cap a la glacera i tornarem a posar pells per accedir a la Fuorcla dal Cunfin 3043m i des d’aquí al coll de Silvretta 3003m, llarg i interminable com un desert blanc.

amb el Silvrettahorn com a testimoni iniciem el descens per la glacera de Silvretta. ens l’anem mirant de gairell, l’endemà el voldrem pujar.
per cert, aquest té nom de fixació...

el Silvrettahütte 2341m, en territori suís, és tot un descobriment. lluny dels macrorefugis austríacs, que per cert, en aquesta zona són del DAV alemany, aquest refugi és un acollidor edifici de fusta, amb les necessitats pròpies d’un refugi, no més.
és un lloc romàntic, càlid, amb una exquisida decoració que et transporta a passades i èpiques èpoques d’agosarades i pioneres gestes alpinístiques.
i a sobre el guarda s’assembla d’allò més al Messner.

així doncs, embriagats d’aromes de record, compartim l’espai i la tranquil•litat amb tres escocesos i una parella i un noi, aquests de la zona.

dilluns 24. avui també toca la mínima expressió de motxilla. tot i així encara pesa.
ahir ens vam estar mirant el Silvrettahorn i ens va semblar clar que no calia pujar-hi per l’Egghornlücke, tal i com recomanen les ressenyes que portem.
per sortir de dubtes li ho vam demanar al guarda i ens va confirmar la nostra teoria.
així doncs intentarem l’ascensió íntegrament amb esquís.

la neu està dureta quan fem les primeres passes des del refugi Silvrettahütte 2341m, això ens facilita la progressió, que fem a bon ritme.
remuntem la glacera Silvretta per on vam baixar el dia anterior.
arribats a la part baixa del cim ens acostem a l’entrada d’una curta canal de la cara W. la pala de l’Egghornlücke ens queda a la dreta, i allà la deixem.

posem ganivetes i entrem a l’estreta canal que superem amb nombroses i curtes ziga-zagues enmig de les restes d’una allau de fusió.
el Sol ens saluda i ens prepara el camí per sobre de la canal.
ara les llaçades són quasi tan llargues com dóna l’ampla pala, i amb un temps relativament curt ens plantem a l’aresta cimera, a menys de 10 metres del cim. deixem els esquís i assolim, sense més dificultat, el Silvrettahorn 3244m.

set suïssos han arribat per l’altre costat, i nosaltres. som una multitud en l’estreta plataforma del cim. hem d’anar amb compte a l’hora de moure’ns per a les fotos.

el descens el fem lliscant per on hem pujat. la neu està en perfectes condicions de gaudi i així l’aprofitem.
és força més d’hora que ahir quan esquiem per la glacera de Silvretta i això es fa notar en la qualitat del descens fins el Silvrettahütte.

els escocesos, que s’han quedat a descansar, ens reben amb crits d’alegria. tots plegats compartim un bon ”Rösti” i unes “Radler”. ells prenen vi. de gana no en falta.

durant la tarda van arribant diferents grups. els suïssos del Silvrettahorn també.
hi ha una mica més de rebombori, però no es perd l’harmonia del lloc.

dimarts 25. és l’hora dels comiats. una parella de Madrid amb qui ja havíem coincidit al Jamtalhütte; els escocesos, amb qui ràpidament vam desenvolupar una subtil complicitat; els guardes, molt atents, i ell, molt professional en el clar concepte de com ha de ser un guarda de refugi d’alta muntanya.

un dia més sortim els últims del refugi. deixem el Silvrettahütte 2341m amb una certa recança. per la comunió amb el lloc, el propi refugi, els guardes, la gent; i perquè comencem la que serà la darrera etapa. comencem a tornar cap a casa.

tornem a recórrer, aquest cop una part, la Silvrettagletscher. quan després d’un flanqueig força treballat, amb l’experiència que dóna el Pirineu, arribem a la Rote Furka 2688m, hem atrapat tres grups que ens precedien.

guardem les pells i iniciem el darrer descens de la travessia. la nit passada no ha glaçat i la neu no està en les millors condicions; i això que és prou d’hora.
per sota del Klostertaler Ummelhütte 2366m ens enfonsem com a la Maladeta el juny. fem el que podem fins l’embassament de Silvrettastausee 1990m, que encara és prou glaçat com per a que el travessem fins el seu extrem Nord.

fins arribar a Wirl 1625m encara ens quedarà un llarg i pesat recorregut per la Kleinvermunt, a mode d’esquí de fons. la carretera està ben colgada i no hi ha cap més opció.

tant de bo totes les il•lusions fossin tan fàcils de fer-les realitat.

19 al 25 d’abril, 2006
travessia de la Silvretta
Dani Rial, Ramon G. Aymamí