Quatre cops m’havia rebutjat… i cada un per motius diferents : cansament, condicions de neu dolentes, pluja i falta de material… però aquest cop ha caigut!
Un cim de nom curt, alçada modesta i ruta poc directe és el que ens ha atret!
Som dimecres quan sortim amb en Mitx una mica tard, com no, en plan “off time”. Les tres horetes de rigor i ens espera el jaç al porxo de Senarta, tot i ser entre setmana hi trobem uns navarresos amb la paradeta muntada.
A les cinc sona el despertador quan tot just fa quatre horetes i mitja que ens hi hem posat : així no es pot anar a la muntanya!! No n’apendrem mai!
L’objectiu el volem aconseguir per la vall de Remuñe tot travessant a França pel coll de Boum així que comencem carregats amb tot el material bèl•lic pel caminet ben marcat cada dos metres per si ens perdéssim. Una hora ens costa arribar a posar els esquis als peus, busquem un lloc on amagar les botes i amunt que fa pujada. La ruta és evident, fins al plà sota la forca de Remuñe i Maupas, a partir d’aquí la ruta passa a ser lliure; una combinació d’il•lusió i imaginació que durant sis anys m’ha rondat pel cap.Ni de bon tros una típica de l’esquí de muntanya convencional.Foquegem pels forts pendents, ara ja poc carregats de neu, que duen just sota les pales que precedeixen el coll del Boum, pas franc (menys que més) per travessar al costat francès. Una successió de rampes i corredorets on alguns superen els límits de les pells, cal treure esquís, tot i que hi ha algú que s’encabrona a pujar-ho foquejant.. Mitx que els 45 º només es baixen tio!
Amb dues diagonals més ens plantem sota la paret que ens menarà al coll del Boum, la conec, la he fet massa cops ja, esquís a la motxilla i a grimpar. Amb paciència es troben els passos més fàcils, només que els esquis i les botes s’encarreguen de posar-nos-ho una mica difícil; localitzem els rappels per a la baixada i fem l’ultim flaqueig sota un bloc desplomat que ens ha servit per esmolar els cantells per la temporada que ve ja!
Dalt del coll estant ja podem tornar a posar els esquis, flanquegem per sota la paret nord del Boum des d’on cauen trossos de gel de totes les goulottes que neixen de la glacera cap al cim. Acabem de donar-li la volta per enllaçar amb la via normal des del refugi de Maupàs, una petita vall contigua que va a buscar el punt feble de la muntanya. Apurem amb esquis per unes pales orientades a est on ja fa estona que toca el sol i on l’estabilitat de la mateixa ens fa suar de valent; finalment en un petit replà deixem els esquís i ens disposem a fer els últims cent metres fins al cim. Anem combinant trossos entre pedres que s’han de grimpar i trossos de neu on t’enfonses fins la cintura, sort de la motxilla que no et deixa caure més avall, fins que arribem sota el contrafort del cim, últim obstacle, dels molts que ens hem trobat, que ens posa aquest cim. Una forta tibada de braços entre dos blocs i ja hi som! Hem estat una eternitat per arribar aquí dalt… però l’esforç ha valgut la pena. Aquest cop no s’ens podia haver escapat! Ens abracem i ens felicitem, estem exultants.
Un cop asserenats podem admirar la vall de Lis, molt verda, amb Superbagneres al capdamunt, el Quayrat, Maupas, Perdiguero, Posets, el Rei i la Reina i un munt de cims de l’alta Ribagorça-Aran i Pallars entre molts d’altres, el dia ens ha acompanyat amb un sol i una temperatura esplèndids. Mitja horeta més tard i després d’haver omplert el pap ens preparem per baixar del cim amb el primer rappel del dia, arnés i tot, no sigui dit… després la baixada-desgrimpada-enfonsada fins als esquis per disfrutar per una neu primavera on els girs s’enllacen a plaer! Tornem a voltar el cim en sentit contrari i tornem a posar pells fins el coll, on l’estretor del corredor que hi duu ens fa fer voltes maria cada dos foquejades.Descalcem altre cop i a treure més cordes per desgrimpar el flanqueig i muntar dos ràppels de quinze metres cadascún que ens deixen, ara ja si , més tranquils a la rimaia d’accés a la paret. Tornem a calçar i aquest cop si ja podrem esquiar de valent, amb amplitut i pau, què fàcil és esquiar aixi!!! Els pendents que de pujada s’ens resistien ara van caient a velocitat de vertigen tot i que la neu aquí ja està pastosa i en algun punt hi ha talls que es trenquen; de totes maneres arribem sense contratemps al plà i des d’allà aprofitant al màxim la neu pel costat dret del riu baixem fins a l’agricultura. El que ens queda ja ens ho coneixem, una baixada amb tots els bàrtuls carregats a la motxilla, pesadeta, com totes les tornades però amb quin somriure!!
T’agraeixo haver compartit aquest moment i aquest cim amb mi, Mitx!

Mitx i Quim