malgrat ser una mica tard trobem un forat per a deixar el cotxe; l’aparcament és ple, com sempre.
fets els tràmits d’aproximació iniciem l’ascens darrera una bona corrua de gent de tota mena. és el que té anar on va tothom.
així, doncs, comencem a guanyar metres alegrement. però aquesta alegria no ens durarà gaire. els de davant, sigui qui sigui el primer, van perdent força fins haver-nos d’aturar. seguim i ens tornem a aturar, com en una caravana a l’autovia de la costa.
el camí és tan estret que no hi ha cap possibilitat d’avançar.
a més hi ha qui s’atura a fer fotos i encara s’alenteix més la marxa.
això sí, a mesura que guanyem alçada es va ampliant la panoràmica. cada cop veiem més i més indrets d’allò més variats.
de cop i volta el camí s’aplana per uns metres. hem de passar un pont. a l’altre extrem en passa alguna. hi ha una mena de diàspora i molts ja en tenen prou i abandonen. ai!, aquest esperit de patiment...
nosaltres seguim amunt, ara molt més lleugers, sense ningú que ens condicioni la marxa.
al cap d’una estona assolim el nostre objectiu. el temps, esplèndid, ens premia l’esforç amb un sol càlid però que no castiga, i ens regala les millors vistes. fins i tot em va semblar veure GANÍMIDES... alhora que admirem la meravella on som.
quan ja en tenim prou iniciem els descens. decidit i vertiginós, ja que en baixar per l’altre vessant no ens creuem amb ningú.
en un plis-plas ens plantem a baix.
recollim i marxem cap al cotxe.
per l’hora que és encara podríem aprofitar i anar a fer una “paelleta”...

21 de maig, 2006
Sagrada Família (Barcelona)
Evelyn Stevens, Ramon G. Aymamí.