hola, tot seguit la darrera macropiada de la temporada.
què bé, no?
les "afotus" les hi penjaran en Quim i en Dani.
salut i muntanyes.

La Meije Oriental, tota una dama.

ens aturem a descansar una estoneta. fa una calor terrible, i traginar esquís i botes a la motxilla no ens deixa indiferents.
tot just acabem d’arribar on la neu ja és contínua i coincidim amb els primers ski-alpinistes que ja estan de retorn.
una parella de francesos, en saber que anem al refugi d’Aigle, s’esgarrifen i ens esgarrifen a nosaltres.

ens diuen que l’itinerari és molt perillós per les condicions de la neu, les nombroses esquerdes i unes grans boles de neu (entenem que de les allaus), i no sé què del voltant del refugi que el fa gairebé inaccessible...
de cop ens canvia la cara; no hem vingut fins aquí per a això.

un plàcid i tranquil viatge ens transporta fins a Villar-d’Arêne, tot just passat La Grave. esgotem la pista més enllà de Pont d’Arsine, en un aparcament en què fem un estelat bivac.

de bon matí, mentre preparem l’esmorzar, me’n vaig a cercar algun pas per a creuar el Romanche que baixa amb massa força per fer-ho a pèl.
passada l’afluència del Torrent de l’Homme hi ha una gran congesta que ens pot anar bé.
ho faig saber als companys i a dos alemanys amb qui compartirem espai i temps.

sortim, doncs, del darrer aparcament de Pont d’Arsine 1700m amb armari “full equip”. el refugi d’Aigle ens espera 1750 metres més amunt, sense guarda.
la congesta que disfressa una petita part del Romanche és prou consistent i podem creuar-lo sense més problemes. sort n’hem tingut.

la darrera info que tenim és de l’1 de maig i situa la neu a la cota 2000m. ja ens imaginem que no serà ben bé així.
comencem a pujar pel marge dret del Torrent de l’Homme. no hi ha camí i progressem laboriosament per tarteres i herbeis.

un assolellat dia de primavera amb clara vocació estiuenca ens acull i ens mostra la majestuositat de les muntanyes alpines.
glaceres, arestes, pics... tot harmònicament combinat per a formar un paisatge que ens desborda.
La Meije, uns massís amb entitat pròpia al Parc Nacional dels Écrins. el seu Pic Oriental és el nostre objectiu.

una barreja de frustració i d’escepticisme malden per manifestar els nostre sentiment.
si és com diuen els francesos que ja marxen no tenim res a pelar. i d’alternativa res de res; si baixem pleguem.
que si sí, que si no, decidim continuar i plegar quan convingui, no abans.
a més trobem altres francesos que vénen de l’Aigle i que l’únic inconvenient que hi veuen és l’hora, massa tardana.

a 2200m hi trobem els alemanys. ells també s’han aturat a reposar i a posar-se els esquís. comentem la jugada i ens predisposem a ajudar-nos mútuament si cal.

el petit i acollidor Refugi de l’Aigle 3450m està estratègicament situat damunt un bec rocós, quasi penjat, entre les glaceres de Tabuchet i de l’Homme. el compartim amb els alemanys i una jove parella francesa.
orientat a Sud és un excel•lent mirador cap a tot el massís.
hi hem arribat després d’una treballada obertura de traça, d’en Quim i d’un dels alemanys, per la Glacera de l’Homme, entre les goles famèliques de les seves esquerdes i els amenaçants seracs disposats a llençar-se en picat en qualsevol moment.

la tarda del diumenge passa tranquil•la tot i el vent que a voltes sembla que vulgui foragitar el refugi del seu lloc.
ajagut a la llitera de dalt veig per la finestra una impressionant vista cap a la glacera. no sembla que hàgim pujat per aquí, ni que hi puguem baixar.

el primer cop que em vaig quedar admirat per l’elegància de La Meije fou la setmana santa del 97, des de La Grande Ruine.
qui sap si en aquell moment ja vaig decidir que algun dia hi aniria.

la parella francesa són els més matiners, a dos quarts de tres. darrere hi van els alemanys, que marxen a les cinc, just quan nosaltres comencem a fer el mandra abans no ens llevem.

ens posem els grampons a dins mateix del refugi. fora segueix bufant el vent, fort i gèlid.
ben diferent d’ahir el dia s’alça rúfol. tan abrigats com podem iniciem la marxa seguint la traça d’infanteria que per la glacera guanya metres des del Refugi de l’Aigle 3450m cap a l’Aresta NE de La Meije Oriental.
amb la rimàia tancada, uns 75 metres de neu i gel, d’inclinació mitjana, ens en separen. piolet i grampons fan bé la seva feina.

un cop a l’aresta superem un tram rocós amb una grimpada ben farcida de bones preses, per bé que algun passatge és força espectacular.
arribem on són els alemanys, que han perdut molt de temps en aquest tram, i plegats continuem l’ascensió sense complicacions però amb compte de no badar on trepitgem. malgrat tot no hi ha marge d’error.
algun tram de mixte senzill i novament neu i gel fins el darrer pendís que ens aboca emocionats i corpresos als braços de la bella dama.

La Meije Oriental 3891m ens acull al seu cim de mitja lluna.
ens felicitem sincerament amb els alemanys i nosaltres ens fonem en una abraçada on no hi cap més alegria i il•lusió.
ens mostrem desinhibidament exultants.

tres ràpels de pura artesania, un gran bolet de neu i dos ponts de gel ja instal•lats, ens ajuden a davallar més còmodament la paret que ens separa de la glacera que de tornada al Refugi de l’Aigle recorrerem encordats per a evitar riscos amb les esquerdes.

omplim una mica els dipòsits per a retornar al fons de la vall. des del cim fins el cotxe seran 2200 metres amb diferents modalitats de progressió.
ens acomiadem dels alemanys, que esperaran que el temps millori per a seguir la ruta en travessia per la zona.

la boira ha transformat força la neu, està molt humida i pesada. com que hem d’anar amb compte amb les esquerdes ens obliguem a seguir l’itinerari de pujada, i això fa prou feixuc el descens.
en una d’aquestes se’m clava un dels esquís i salto pels aires; sort que caic tou i que em salta la fixació.

la part baixa de la Glacera de l’Homme, més tancada i sense boira, ens regala un millor descens. almenys els darrers girs de la temporada seran prou dignes.
fent alguna trampa esgarrapem uns quants metres a la ineludible tartera, tot i que va de poc que no hem de fer descens de barrancs...

i més encara quan veiem, astorats, que la congesta del Romanche ha desaparegut, literalment s’ha fos.
allà per on vam creuar el riu feia poc més de 24 hores ja no hi és.
sort, però, que riu amunt hi ha una altra congesta que ens permetrà sortir-nos-en amb el decòrum que, després de tot, ens donem per merescut.

a la nevera de la furgo hi tenim tres cerveses que assaborim amb el bon regust que ens deixa la darrera sortida de la temporada.
brindem una vegada i una altra, pel que hem fet i pel que ja pensem que farem.

però això, com s’acostuma a dir, ja serà una altra història.

27, 28 i 29 de maig, 2006
La Meije Oriental
Dani Rial, Quim Sirera, Ramon G. Aymamí


pd: no podem per menys que dedicar aquesta ascensió a la Cris, a en Mitx, i a en Títel.