Cap de Raspes Roies (2729)

24-12-06

Arribo a primera hora a l’aparcament de Boi-Taüll i les pistes encara no son obertes. Son dos quarts de vuit, estem a menys quatre graus i bufa una mica de vent gèlid. Jo faig una estona el mandra dins del cotxe .A mida que el sol va sortint darrera les muntanyes, l’aparcament va omplint-se de cotxes, així que decideixo ja no esperar més. Cap a un quart de deu, esquís a la gepa començo a remuntar pel fons del barranc de Collbirós, on cal anar amb cura de no relliscar amb les clapes de glaç, mentre a estones vaig trobant la pista fins que finalment em decanto per la coma de Collbirós a l’alçada dels estanyets en la més perfecte solitud, només trencada per la companyia d’una guineu que m’observa amb inquietud.
Després de remuntar 300 mts amb esquís a l’esquena, per fi arriba l’hora de calçar-los. Continuo pel fons de la coma i remunto una pala força dreta, on la neu que hi ha no col·labora massa ja que amb el fred que fa encara no es gens transformada i va desmoronant-se al meu pas. Faig unes llargues diagonals i en un parell de ziga-zagues (bufff, encara em recordo de fer la volta María) arribo a una cornisa que per superar-la cal treure’s les fustes i que em deixa en la collada que hi ha entre el Puig Falcó i el Bony de la Redona (que es pelat de neu). Per fi surto de l’obaga ;l’escalfor del sol es d’agrair, tot i que ,en contrapunt he de patir el fred vent.
Segueixo per la pista i m’enfilo per la cresta fins arribar a l’ultima pala que em deixa dalt del cim de les Raspes Roies prop de les dotze. Des de dalt estant tinc una molt bona panoràmica de la regió.
El panorama es desolador, ja que totes les valls son pelades i només hi ha neu a les cotes mes altes i als cims. Faig unes quantes fotos testimonials i em preparo per baixar per les pistes, que es l’única alternativa viable de descens en el que tinc garantit gruix de neu.
Quan hem disposo a calçar me els esquís em trobo uns companys que han pujat foquejant per les pistes, ens saludem, comentem la jugada i ens acomiadem.
Ostres, fa tant de temps que no em fico els esquís que no sé si em recordaré de com es feia. La neu es dura i molt trepitjada i els primers girs son força patosos, però a mida que es van succeint el descens es va tornant més fluït. Amb la neu artificial, fins i tot pot forçar-se algun fora pista pels marges, però sense massa pretensions. Baixo amb calma gaudint metre a metre el descens intentant esgarrapar uns metres de més a la muntanya, però finalment arribo a l’aparcament. –Que curt que ha estat!!!.