Gran Paradiso 1, 2 i 3 d’abril de 2007

Després de les interminables hores d’autopista arribem a la Vall d’Aosta. Plou, i a mesura que guanyem alçada cap al poble de Pont, observem que l’hivern als Alps ha estat molt diferent al Pirineu. Aquí ha nevat, i de quina manera! Abans d’arribar a Pont, trobem una borda on passarem la primera nit abans de pujar cap al refugi Vitorio Emanuelle II. Comença a nevar feblement, i ens preguntem si demà farem alguna cosa bona. Tot i això, tenim clar que pugem cap al refugi.

El dia 1 s’aixeca tapat i boirós. No sabem si també més amunt fa mal temps i decidim esperar un parell d’hores a veure si el cel millora. Efectivament, les primeres clarianes ens mostren un cel blau que convida a guanyar alçada, i així ho fem. A Pont ja trobem esquiadors que pugen cap al refugi i una guineu que se’ns acosta a demanar menjar… una escena no gaire comuna a les nostres muntanyes.

Calçats els esquís, travessem les pistes d’esquí de fons i enfilem amunt per un bosquet que ens permet tenir el primer contacte amb la muntanya alpina. A mesura que guanyem alçada estem feliços perquè per fi podem fer una sortida normal en un any anormal però també el cos nota la falta de costum d’aquesta temporada. Primeres impressions, primeres fotos, primers esbufecs... i finalment, arribem al refugi, a 2735 metres d’alçada, més amunt que qualsevol de les sortides que hem fet aquest hivern!

El fet de ser diumenge fa que hi hagi poca gent que a l’endemà pugi al Gran Paradiso i molta gent que ja enfili la baixada. Ens sorprèn veure que hi ha un grup d’adolescents italians que baixen del cim. Tan joves i ni més ni menys que un 4000 amb esquís. Evidentment els Alps i el Pirineu (al menys a Catalunya) poc tenen a veure. Alemanys, italians i francesos ocupen el refugi, i al cap d’unes hores, arriben un altre grup de catalans; el Jordi, l’Ester i el Josep Maria, de Mataró, amb els que coincidim en que déu n’hi do el paquet de neu i quina diferència amb el Pirineu.

L’endemà el cel se’ns mostra totalment transparent. Ni un núvol a la vista que ens faci témer pel temps. Sortim del refugi i seguim, igual que tothom, la traça oberta per uns italians que es nota que estan ben entrenats. Com penquen aquesta gent!!

La pujada és una mica monòtona a l’inici, però a mesura que es va obrint l’impressionant paisatge del Alps als nostres peus, la cosa es va alegrant. Guanyem alçada, i és nota; 3400, 3500, 3600... i ja veiem el cim, amb la Madonna que ens saluda des d’allà i els primers esquiadors que hi arriben. Els característics gendarmes del Gran Paradiso ens saluden. Des d’aquí veiem als nostres peus el bonic cim de la Tresenta, el colós Ciarforon (també es fa amb esquís? Glups!) i damunt nostre les darreres traces cap al coll on deixarem les fustes.

3800, 3900... ja falta poc i també falta l’aire. Finalment, poc per damunt dels 4000, arribem al collet on deixem esquís, motxilles i una part dels pulmons. Ens encordem i au vinga, amunt fins al cim. Feia bon dia, oi? Doncs just enfilar l’aresta, comença a tapar-se i comença a nevar feblement. Ui la baixada, pensem. Fotos, salutacions i el cim a la butxaca. Ara toca baixar. Al coll trobem un munt de francesos que han pujat des del refugi Chabod i que esperen que baixem de l’aresta per enfilar-s’hi ells. Ens calcem els esquís i els primers girs. Una neu fonda i pesada fa que costi dominar les fustes. Primeres caigudes... com costa alçar-se. A mesura que baixem, el temps millora i la neu també. Baixem amb gràcia tot observant les boniques traces de la gent que realment sap esquiar. Falta pràctica, es nota la temporada de sequera d’esquí! Finalment, apareix el refugi, on ja pràcticament ha arribat tothom que ha fet el cim. Hi ha molta gent, demà el Gran Paradiso tindrà molts visitants. Els guardes volten per allà fora, on tothom descansa, pren el sol i ha posat la roba i el material a assecar. Fa una calor espatarrant...realment som als Alps? Ens han dit que a Lleida plovia i al Pirineu nevava com mai.

Ens retrobem amb els companys de Mataró, xarrem una estona i després a descansar. Una bona migdiada ho arregla tot. Ens aixequem i ja falta poc per sopar. Més tard planifiquem que farem a l’endemà. L’objectiu era el Grand Etret (3500 m), però els problemes intestinals originats per la ingesta de qui sap què, ens fa canviar l’objectiu. Pujarem fins a un collet que hi ha a 2900 per després baixar tota la vall fins a Pont, ja que el camí de pujada al refugi pel mig del bosc no és gaire esquiable... pel nostre nivell, és clar.

El dia 3, doncs, enfilem la baixada. Malgrat el mal de panxa i els renecs, ha valgut la pena fer aquesta volta ja que ens permet tenir una molt bona panoràmica del Gran Paradiso. Avui fa tan o més bon temps que ahir, calor fins hi tot. Arribem al collet i comença un llarg flanqueig. Passa el temps i no perdem alçada, quan s’acaba això? Volem esquiar! Finalment, i després de seguir una traça que portava a un tallat, comencem el descens. La neu, com ahir. Ara sí, ara no, però a mesura que baixem la qualitat millora i es pot esquiar millor. Hi ha traces pels llocs més estranys. Realment hi ha gent que sap esquiar molt bé!

Acaba la baixada, i després d’un tramet boscós, ja som a les pistes de fons de Pont. Seguim fins al pàrquing i allà acaba aquesta sortida. Un any estrany; poques sortides, un 4000 amb esquís, poca neu al Pirineu, molt bon temps als Alps... en fi, que hi farem. Un any estrany, però amb bon resultat i sobretot, amb bons records.