Esbufegant, esgotat i enfonsat fins la cintura.. El vent em fueteja la cara i els núvols em tapen el cim que fins no fa massa he estat divisant.. És un d'aquells moments, dels molts que vivim, en què un es pregunta què coi faig aqui i per què no tinc alguna altra afició més conservadora, més tranquil•la o fins i tot més previsible.
Dissabte enfilem cap a Benasc amb la il•lusió del "bon temps" que ens han venut.. Per l'A2 (a un ritme trepidant) plou.... anem bé!
Un cop al "petit Chamonix" coincidim amb en DaniRi i cia..aquest cop, però, no anirem junts; tot i haver-me enredat a pujar, les ànsies per descobrir una nova vall em decanten per objectius ben diferents. M'ensumo que serà una sortida diferent. Què coi! sempre que em fixo en un objectiu, no miro "l'esquiabilitat", em decanto per altres paràmetres, no n'apendré mai!
De matinada plou, les gotetes fines de pluja rebotant dalt del sostre de la furgo em fan sentir aquella extranya sensació contradictòria entre la ràbia de no poder sortir i el gust de no haver de matinar amb l'excusa perfecta! Però ja han dit que el dia s'aixecaria... i no estic per tornar a fer el préssec, la benzina a Espanya és més barata, però no caldria.
Fa temps que li tinc l'ull posat a la vall d'Alba, és la gran desconeguda de les valls principals de les Maladetes; el fet que no s'intueix massa si no ets ben amunt, no tenir un refugi intermig, pista que faciliti l'accés ni un cim prou desitjable fan que jo la desitgi encara més, a la vall clar! L'havia vista i contemplada durant moltes hores, desde la cresta d'Alba i des del propi pic d'Alba, en un vivac d'aquells que deixen emprempta. Els llacs suspesos i encaixonats ja em van cridar l'atenció.
Així doncs, amb un horari més de plè hivern que no pas de final de temporada, començo a foquejar per la carretera que puja als Banys de Benasc; 10 mesos i mig després de penjar els esquis torna la extranya sensació de foquejar.
L'accés a la vall es fa per la evident (més que res per les allaus que hi cauen) canal del Turonet. Les acumulacions de pilotes de neu, pedres i arbres ja et fan entendre que no és una aproximació massa desitjable amb neu poc estable després d'una bona nevada, a no ser clar, que un vulgui jugar a la ruleta russa amb el carregador ben plè. Fa una calda impressionant, el torrent brama sota meu i l'aigua vessa per tot arreu, vaig a peu amb els esquis a l'esquena i la neu a aquestes hores ja és feta pastetes i si a sobre hi sumem la humitejada que li ha caigut amb la pluja d'aquesta nit.. anem bé. Un cop al collet del Turonet d'Alba ja em puc tornar a calçar definitivament els esquis. Un flanqueig ascendent obre pas a la vall penjada amb lloms suaus -entre arbres- que s'enllacen per entrar al desguàs del llac d'Alba. Mentre pujo i em giro, admiro perplex la quantitat de neu que es veu a Remuñe, amb el Boum al bell mig. A Lliterola la cosa no pinta tant bé, però déu n'hi do. Flanquejo per la dreta del llac que ja comença a ensenyar els efectes de la calor. Els pendents s'accentuen i el cim ja es veu, aproximadament a la cota 2300 la neu nova (tres dits mal comptats) fan que el terreny esdevingui molt més relliscós del desitjable. Neu poc consistent i humida de base amb una petita pel•lícula nova relliscosa... a cada foquejada, l'esqui de sota em rellisca deixant-me cada cop en una posició poc ortodoxa, esgotador!
La vira que s'ha de fer per evitar el contrafort que tanca el llac i que dóna a la tartera (a l'estiu) prop de la bretxa és interminable, el terreny es redreça al final i ja no em veig en cor de seguir patint amb els esquis posats, no s'aguanta per enlloc. Mala decisó la de treure-se'ls... he de remuntar la tartera , ara feta una petita canal d'una cinquantena de metres que amb la neu que hi ha fan que m'ensorri.. Torno a esbugefar i a la tercera alenada d'aire tinc resposta a la meva pregunta: on millor podria ser? em considero un privilegiat per poder despilfarrar tanta energia en va! És l'absurditat de la muntanya (segons qui ho miri) pujar per baixar. Em costa un bon esforç superar aquest canalot i per fi, un cop dalt, puc tornar a calçar i apropar-me a la bretxa que dóna a Paderna. El cim no es veu, i evidentment no es pot pujar amb esquis, estic fins al capdamunt de navegar per tanta neu enganxosa i humida i per més inri estic esgotat. Què fàcil que ho tinc per autoconvèncer-me que no cal que malgasti més energies, és la sort d'anar sol. Tot i que en aquests moments me n'alegro de veure que hi ha dos carnusos com jo que volten per aquests racons, han pujat per Paderna i s'han estat barallant per accedir a la cresta amb aquesta neu, finalment han desistit.
Desgrimpem plegats la canal de la bretxa i ens preparem pel trepidant descens pels tubs de Paderna que per la part superior presenten un aspecte temptador. Fa els mateixos mesos que no foquejo com que no esquio, però això sembla que és com anar en bici, un no ho perd. Es nota que l'inici de la temporada tant tardà passa factura a les cames i em fan bufar de valent per baixar també. La baixada té alguns punts de descans però és prou dreta com per perdre tot el desnivell de cop i plantar-te fins a l'hospital sense treure's els esquis. Una neu primavera molt acceptable tant en quantitat com en qualitat per ser l'hora que és. Cau un sol de justícia!
Sortosa i miraculosament m'espera una bona birra a la furgo al mateix hospital!!