Cap de setmana esplèndid, tant metereològic com d’objectius complerts… ja tocava després de la temporada de desencontres que duc.
Ja que pinten bo, aprofitaré els dos dies, no fós cas…Així doncs divendres a gastar benzina cap al Pallars, que sé d’un raconet que s’hi fa la neu com els bolets!!
A la segona paella la furgo s’encabrita i es queda creuada damunt d’una congesta… merda, si hagués accelerat més! Quatre manxades, marxa enrera i embranzida em situen quasi a 1800 m, tot i que no puc foquejar encara des d’aquí, aquest cop si que vinc preparat amb tot el material bèl•lic. De bon matí i després de passar la nit del lloro, toca el ritual de motxilla : pells, ganivetes, jaqueta, aigua, una mica de menjar… però que veig avui: tinc un nou mètode d’aproximació en temporada de primavera. L’any passat ja ens vàrem quedar amb les ganes d’estrenar-lo, opinions diverses i sense consens em van fer desistir; aquest cop no hi ha excuses: aproximaré pedalant!
Així de senzill, et poses les bambes, la motxilla amb els esquís a l’esquena, les botes a les fixacions i els pals a mode d’antena (l’any passat tampoc hi va haver consens en la seva idoneïtat) i vinga amunt! Sort que puc pujar poc tros i les congestes augmenten, els cops d’esquí que t’endús a la closca són considerables… però penso en la baixada que m’estalviaré i compensa, claríssim!
Aproximadament a la cota 1950 la neu a la pista esdevé continua i així fins a cim. Neu suficientment dura però no tant com per obligar a posar ganivetes, els cantells treballen bé; superat el bosc d’Aixeus s’entra a la pleta dels Frares tot seguint el torrent que en alguns trams ja es deixa veure però sobretot sentir. Superats els primers desnivells l’estany d’Aixeus es mostra blanc però blavós per les vores; envoltat pel Norís i el Monteixo, els dos objectius d’avui. Em dirigeixo vers l’esquerre per canviar de vessant i enllaçar amb l’itinerari que puja de Vallferrera, la vista esplèndida sobre el Baborte, Pica d’Estats, Pica Roja, Lavans, Medacorba, Entrevessada, Baiau, Comapedrosa, impressionant! Són a tocar, però cap d’ells presenta, per aquest vessant, un ambient aconsellable per l’esquí.. tots no! Veig més enllà una pala, “sa majestat” ben farcida i cridanera, a veure si hauré de canviar el meu objectiu de demà i encaminar-m’hi.. s’em fa la boca aigua, tant com la neu que es fon sota els peus; i és que amb tanta embadalimenta el temps corre, i si fins ara recorria vessants nord, ara em toca una bona solana. Sóc dalt del Norís i em dirigeixo cap al Monteixo, de fet només són 80 metres més de desnivell però n’acabaré fent quasi 200. La vista que es té des d’aquí cap al cim és poc més que fantàstica, però per fantàstic el corredor NE que baixa directe cap a Aixeus… qui diu que només les corbes són suggerents? Una perfecta linia recta, com aquesta deu ser de les moltes excepcions que no confirmen la regla.
No faré com diu en Capdevila “ a toda cresta” unes cornises que ni a plè més de gener!! Uns metres per sota, un puja i baixa (més baixa que puja) em deixen al fons del clot de Monteixo a la cara sud del mateix. Amb l’hora que és i el desnivell que em queda ja veig que em tocarà suar la cansalada, unes voltes maria i dalt l’estret cim del Monteixo, un dels grans del Pallars. Una perdiu blanca sembla que vulgui esperar a que deixi algunes engrunes, veig també unes traces d’una guineu fins dalt del cim, quin esperit alpinístic més extrany tenen aquest animalons. No m’hi estic massa estona, comença a bufar vent i per Andorra venen núvols amenaçadors, aixi que tanques apretades, talonera calçada i a esquivar les pedres de la pala superior que el vent ha anat deixant al descobert. L’inici de la pala somital és un eslàlom amb neu regelada, un cop al plà trec el nas pel canalot. Genial, només una petita cornisa i neu continua fins baix. La visió que en tenia des del Norís enganya una mica, ni és tant dret ni tant estret com sembla, així que saltironet a la cornisa i a baixar s’ha dit. La neu és pesada a l’inici però en comptes de la tònica general, cada cop esdevé més bona, coses de les ombres. Trepidant i amb les cames que bullen arribo a baix exhaust; el con final em regala una neu primavera excepcional. Un llarg flanqueig per aprofitar els lloms suaus que passen per damunt d’Aixeus i el seu nou mesurador de dades i altre cop les pales entre el bosc que em duen directament a la pista, on ara si, després de l’acció del sol, he de suar de valent remant per agafar una mica de velocitat! Això si, un cop sóc a l’amagatall de les bambes i la bici la cara d’esgotament em canvia, els ulls enrogeixen i la boca se m’asseca: encara que sigui curt, el descens per les congestes de neu i els tolls de d’aigua fan que les meves delícies esdevinguin esquitxos de fang.