Sona el despertador ben d’hora, avui no hauria de tenir son, ahir hauria d’haver anat a dormir a una hora decent… Mandrejo i per fi em desempallego d’aquesta mandra primaverenca mentre recordo el motiu d’una altra nit del lloro. Se suposava que ahir havia d’anar a dormir d’hora per avui no haver de patir tanta solana però les meves habilitats trialeres em van passar factura; una factura que van pagar els bombers voluntaris de Ribera de Cardós. Arribant dalt la Font de la Costa i per evitar una congesta que m’estalviava 10 minuts d’aproximació, m’arrambo massa al costat del barranc i el terreny cedeix un pam i mig deixant la furgo encallada i torta. Sort en tinc que duia la bici i en poc temps sóc a les bordes de Graus demanant a Salva que em deixi trucar al 112. A hores d’ara tothom a la vall sap què passa, és el Pallars! Al cap de dues hores pujo –encaixonat- dins d’un Discovery dels bombers amb un regimen d’homes carregats de bon humor i amb un cabrit al forn que han hagut de deixar a mitges…Sembla que ens n’anem de festa, no pas a rescatar la pobre tarongeta. Ells només pensen en el que els espera quan baixin, jo només penso en poder treure-la aquesta nit i demà poguer foquejar; diversitat de gustos, així és la vida. En mitja hora ho tenim tot llest, un ha dirigit, un ha pres dades, un ha “remat” amb el tràctel i dos han empès de valent! No els puc oferir ni una trista birra, aquest cap de setmana no en duc!
Amb tot i això surto quan acaba de clarejar, l’objectiu d’avui és més ambiciós que el d’ahir, segon dia més en forma! La llei de la sobre-compensació (o això diu la teoria). Amb els esquis a l’esquena i amb les bambes posades (la bici s’ha quedat a Graus) començo a trepar pels matolls que surten de la pala del cap del Port i es dirigeixen cap a l’estany de Flamisella, la pala té neu i espero poder-la aprofitar a la baixada, no pas ara. Sobre la cota 2100 la neu, com una aparició, em somriu i em permet foquejar. Entre boscos i lloms accedeixo al bonic estany on l’efecte de la calor ja fa acte de presència. El travesso pel seu desguàs i perdo desnivell cap a pleta Vella passant per sota la cascada que fa el Guerossos just sota l’estany Blau de baix. Els pendents són massa pronunciats per pujar-hi directament i he de fer una marrada direcció les Torres, per després tornar enrere i no pujar massa amunt direcció al coll de Certascan. Pujo pel fons del torrent on aquí si que em calen les ganivetes per mossegar ferm. Perdo desnivell altre cop per creuar la caiguda d’aigües del coll i em dirigeixo fent una gran llaçada per sota el Certascan cap a l’estany Blanc. Tot i ser força més alt que els altres que he visitat aquest cap de setmana, el desglaç ha fet baixar el nivell del mantell superior deixant unes esquerdes considerables, no me la jugo a travessar-lo i l’evito pel costat esquerre passant per sota el corredor del Certascan N, un dels objectius d’avui.
Abans, però, vull anar a fer el Montabona, és un cim que li tinc ganes de fa temps, així que no em fan falta excuses! Pujo directe cap al collet de Montabona (el que hi ha entre el Montabona i la cresta que mena cap al Certascan N), però un cop hi sóc, veig que hauré de rebaixar les meves expectatives, la cresta està força carregada de neu i sembla prou entretinguda, tenint en compte que vull fer el Montabona i encara em queda el retorn, deixo de banda el Certascan N i el seu corredor.. l’excusa perfecta per torna.hi. El Montabona és un cim allargat amb una cresta somital horitzontal poc complicada, per accedir-hi crec que el més lògic és encarar-s’hi directament per una pala molt inclinada des del mateix collet. Travesso una petita rimaia i guanyo uns metres. I els grampons sense regular! Seré babau! Desisteixo però no em rendeixo, torno als esquis i flanquejo per sota la cresta fins a trobar un corredor que havia guaitat quan aproximava per l’estany Blanc. Aquest és de més bon fer, almenys amb els esquis pujo uns metres i després de deixar-los a mig corredor m’enfilo per un esperó rocós que em deixa dalt de la cresta. Un seguit de pujadetes i baixadetes ara per un cantó ara per l’altre i m’assec a l’estret cim del Montabona en un dia esplèndid i amb una vista encara més bona que la d’ahir. Només la presència del Certascan i de la gentada que hi ha m’impedeixen tenir vista cap al SE i gaudir de la tranquil•litat auditiva respectivament; quin xivarri que arriben a fer!
Desfaig la cresta i desgrimpo el contrafort i ja hi sóc altre cop; amb els esquis calçats i un mantell de neu intacte d’uns 200 metres que em precipiten a l’estany Blanc. Toca resposar una mica, menjar i beure, però sobretot mirar cap al camí de retorn. El calor és sufocant, es pot veure la neu a tocar de les pedres com fon a una velocitat de vertigen. Ni molt menys com el ritme de fusió agafo ànims i em disposo altre cop amb les pells a superar els metres que em portaran – altre cop per una pala S- fins al Flamisella per aixi poder retornar al punt d’inici. El descans ha estat bo, però sobretot la mentalització; en un mètode d’acompassar respiracions amb foquejades i mantenir-hi una cadència periòdica , sense mirar massa amunt i intentant mantenir unes diagonals uniformes; i sempre pensant en altres coses… (en el corredor que ara mateix em queda a l’esquena i que sembla que em cridi).
Arribo dalt amb la tranquil•litat que per avui les pujades s’han acabat i que només em queda un descens de bandera i una petita engorilada per poder aprofitar la última pala abans del secà! La pala del Flamisella és de les que no deixa indiferent, és ample però no extremadament dreta, tot i així no es veu el final fins que no ets a tocar del gran tall que s’hi fa en el seu punt d’inflexió. El tall -a mode de rimaia- hi és, tot i que l’escassetat de base aquest any fa que sigui petitó. Els girs s’encadenen ràpid, sorollosos, amb una neu que esquitxa i permet gaudir a plaer, evito el tall per la seva dreta i faig un flanqueig per aprofitar un següent tram de pala ben verge, un “recte” final per no quedar aturat al bell mig d’un clot i aturada de rigor per girar-se a gaudir de les rúbriques.
Finalment tanco el cercle, passo per damunt de l’estany de Flamisella i sense perdre massa alçada però aprofitant les millors trams de neu entre pins, arbusts i roques m’encaro al corredor de neu més continu que vessa cap a la pala del cap del Port. Toca descalçar i flanquejar cap a la dreta per anar a parar el més amunt possible, tenint així uns metres més d’esquiada vertiginosa. Les últimes traces del dia són per acabar de segellar un cap de setmana rodó.