Un dissabte rúfol ens acull en el viatge i a l'arribada a la Vall de Boí. Allí hi trobem els companys que ens esperen i plegats anem a esmorzar al forn Codina, al Pla de l'Ermita.
Amb el dipòsit ple som els últims en aparcar a l'entrada de la vall de St. Martí.

La diversitat d'objectius fa que, aparentment, siguem els únics en triar el Barranc de Moró; caminem deu minuts encara no i ens calcem els esquís.
Al final de la pista triem anar pel marge dret del barranc, seguint una antiga traça, fins que en traiem el nas per damunt del bosc.
Fent equilibris creuem a l'altre costat del riu i ens endinsem en la vall. Anem cap a les Cometes de Moró i comencem a guanyar alçada decididament.

Als grisos que ens regalen un dia en blanc i negre s'hi afegeix ara un vent força desagradable, fort i fred.
Al cim no s'hi pot estar i ens hem d'arrecerar cap al vessant Sud; força millor.

Advertits del mal estat de la neu per una colla que baixava del cim, ens disposem a iniciar el descens amb el dispositiu "patidor/baixa com puguis" activat.
No obstant, a l'alçada del collet amb el Castellet de Moró, la neu s'endureix i en facilita l'esquiada amb més qualitat.

Això ho gaudim fins l'entrada al bosc. Fins i tot el "baixa com puguis" s'inhibeix en veure el lamentable estat de la neu, podrida com un migdia a finals de juny.
No cal entrar en detalls.

Retrobem la dignitat perduda en la pista que ens mena al cotxe.


Estrenem el diumenge tot recordant el recent malson en què el Barça perdia i el Madrid guanyava.
Que reals que són alguns somnis...

Arribem al Port d'Erta triant les pistes més buides.

El Sol escalfa de valent. De ben segur que s'ha equivocat i s'ha posat el "xip" de primavera avançada, tipus "Corte Inglés".
No ens queda més remei que seguir-li el corrent i arromangar-nos la samarreta.

La Pica Cerví se'ns mostra ufanosa i verge d'artefactes mecànics. La seva ombra encara protegeix la cara W, cap on dirigim les nostres traces.
Obligats pel fort rost dibuixem un llarg sargit de zetes per una neu no transformada, cap al collet del sud del cim, des d'on podrem atènyer-lo.

Als antípodes d'ahir, avui romanem al pic una hora ben bona; al fuet i formatge s'hi afegeix la tradicional botifarra d'ou, pròpia de l'època quaresmal.

Els ulls se'ns perden des de més enllà del Puigmal cap al Cadí, per darrera hi surt el Pedraforca, el Montseny, St. Llorenç, Montserrat; les muntanyes de Prades, el Montsant, el Mont Caro; i ja no diguem cap al Nord.

Més per protecció que per altra cosa ens posem la jaqueta i els guants, i ens llancem pel pendent de pujada. La neu es manté sense transformar, amb una fina crosteta que es trenca sense cap dificultat.

Els saltirons substitueixen els "carving" i amb tot plegat ens deixem anar amb força per a remuntar de franc el Port d'Erta. Però tot i el descompte, encara hem de pagar una petita penyora.

Les postres del cap de setmana són una baixada tan llarga com bona per les pistes de Boí.
El cafè el prendrem a Bellcaire.

1 i 2 de març, 2008

Tuc de Moró
Pica Cerví

Angèlica, Glòria, Ricard, Ramon.