TRAVESSA DE LA PALLARESA NORD (De Cerbí a Arinsal)

Descalço esquís quan la neu ja no em permet baixar més enllà del bosc, quan el sentit comú fa no embrancar-me massa i seguir el camí senyalitzat per no haver de travessar el riu altre cop sense trobar el pas clau. Per fi (o potser llàstima) he acabat; dono per acabada l’esquiada i ara ja només em queda posar els esquís a la motxilla i caminar per aquest bosc amb olor a Andorra, si si, Andorra té una olor especial!
La travessa haurà acabat quan arribi a l’asfalt, quan arribi al soroll, quan arribi a la civilització. Tot d’una apareix un home; hòstia un paio tu!! Fa quasi una setmana que no veig a ningú i un impuls socio-comunicador m’envaeix, un somriure em força el rostre cremat per les hores de sol i el fred que he passat aquests dies, testimonis d’excepció de les sis inoblidables jornades que he estat travessant per la capçalera nord d’aquest Pallars Sobirà que em té el cor robat.
Un projecte engendrat ja farà prop de quatre anys, imaginat en les meves hores caminant per les muntanyes, dibuixat en la meva ment, resseguit en un mapa (tot sigui dit de punta a punta per no haver de dur massa cartografia… si, en això també cal pensar-hi alhora de minimitzar el pes) i per fi plasmat damunt les valls, rius, llacs, arestes i pales.

Diumenge 16 de març de 2008:
Les dues últimes nits m’ha costat dormir-les, els nervis, el rau-rau, la decisió ja està presa (també ho havia estat ja en tres ocasions anteriors) ; aquest cop – però -ha de ser la definitiva.
Hem quedat amb en Mitx a Bellaterra, ell i el seu flamant nou LC m’acostaran fins a l’inici del meu objectiu, i si tot va bé farem una part del principi de la travessa junts. Has posat un dels granets de sorra que més agreixo per aconseguir-ho.
La pujada transcorre amb absoluta normalitat, només trencada per les confessions que li transmeto respecte als meus nervis, dubtes, sensacions. Fins i tot ens aturem a Pobla a fer un entrepà en una terrasseta… quina mandra amb aquesta calda.. amb lo bé que estaríem a Benidorm! Els últims revolts de la carretera que porta a Cerbí i arribem a conclusions diferents: per una banda en Mitx té clar que avui no esquiarà, ben poca neu es veu.. i per altra me n’alegro perquè podrem fer una mica de trial i així m’evitaré carregar esquis a la motxilla i començar amb una bona caminada sota aquest sol de justícia.
Tot i la nevada de principis de març es veu força peladot i podem pujar per la pista fins quasi els 1800 m. Un cop aquí, la neu -a voltes- fa acte de presència i no és fins ben bé al tram final , prop del planell de Salari on em calço definitivament els esquís. Ens despedim amb una abraçada molt emotiva: la travessa comença. Foquejo tot buscant els millors llocs on no haver de descalçar per superar el contrafort que tanca l’E de la Gola, mentre pujo intercanviem un parell de crits per deixar anar una mica la eufòria continguda o són nervis?
La Gola, glaçat, com era d’esperar, em deixa travessar-lo de cap a peus i em regala suficient temps com per poder pensar en humitats sota els esquís, què passaria si el gel es trenqués i un munt més de vajanades. Enllaço amb l’E de Calberante i trec el nas per coll Curiós, aquest cop no faré el carnús per anar travessant entre contraforts sinó que giro completament i m’encaro cap al coll de Calberante que em comunicarà amb el circ de la Gallina. Esplèndides vistes del vessant NO del Ventolau i tot el seguit d’esquitxos de què es composa la disgregació de llacs. La caloreta que m’acompanyava fins ara desapareix de cop i un vent fred em recorda que no puc anar amb el pit a l’aire, toca abrigar-se i treure pells per fer la baixadeta que m’ha de dur cap al Ref. Pujol. Neu crosta, algun tram de molt poc pendent, flanquejant per no perdre massa alçada i no quedar enclotat em distreuen fins que diviso la petita llauna de sardines –tant acollidora- que serà la meva propera llar per les següents hores.
Pel nord entren núvols que juguen a embolcallar els cims fronterers, Mariola, Montarenyo … fins i tot el Port de Tavascan es nega a ser engolit.
Faig l’escampall pertinent ,ja que tinc tot el refugi per mi sol, em disposo a l’aprovisionament d’aigua (per sort en aquesta època el líquid element es deixa veure en alguns raconets i no em cal fondre neu), em canvio de roba i a fer el dinar.. Aquesta serà la meva rutina els propers dies.. Quin planning tito!!!
Dins les rutines que tant detestem però que irremediablemente ens veiem abocats hi entra el poca-feinejar, badar o fer el badoc, mandrejar, embadalir-se amb el paisatge i amb les notes que deixa la gent als llibres de registres. Per cert, he vist la nota.
També hi ha activitats més –diguéssim- intel•lectuals com llegir o escriure, cosa que em fa pensar que per la propera- si n’hi ha- m’he d’endur més literatura; tantes hores fan que literalment els llibres volin de les mans. La càmera de fotos, ben provista de memòria i càrrega, intenta immortalitzar, caçar els petits instants, quasi infinitessimals; però els instants no es poden caçar, i en qualsevol cas, de seguida són morts.

Dilluns 17 de març de 2008:
Boto del llit per veure l’espectacle de la sortida del sol com ho omple tot, encen el Mont Roig i m’encen la imatge de la seva canal central.
Curiosament l’inici d’aquesta segona etapa comença en baixada, s’em fa extrany –ei però cap problema eh!- supero la cascada que cau fins a clot de l’Escala i en un dels girs el pal esquerre es trenca. No m’ho puc creure.. tantes hores, tants maldecaps, tantes previsions i hauré de claudicar per un p… pal de m…!!! Quatre renecs i se m’encen la llumeta, tinc cinta americana !! uau! Ras , ras i ras i llestos, aquí no ha passat res. Que t’ho creus felip!
Baixo el just i necessari per la pleta de l’Arenal i just abans de lo Fangassal remunto per uns trams en direcció N per accedir a la lleixa que en flanqueig i vorejant per sota roca Espana em deixaran al desguàs de l’estany Xic. Aquest tram, molt assolellat, m’obliga a descalçar els esquis per la manca de neu.
El tram de bosc que em porta cap als lloms propers a l’E de Flamisella és prou nevat i tot i haver-lo de fer a peu s’em fa poc feixuc. El creuo i segueixo en direcció a pleta Vella on una petita pala amb neu primavera em permet gaudir dels primer girs del dia amb certa decència. A partir d’aquí ressegueixo el riu Guerosso fins a l’E Blau i m’encaro cap al coll del Certascan. Les ventades que deuen haver acompanyat les nevades fan que la pujada al cim amb esquis sigui com buscar una agulla en un paller, o literalment buscar un tram de neu en una pala. De neu n’hi ha però no continua fins al cim; l’excusa perfecta per saltar-me’l, tot sigui dit em fot una mica de mandra tornar-hi a treure el cap: estic cansat! Així que amb un pes a sobre menys (avantatges d’anar sol, les decisions són unilaterals) trec pells i gaudeixo de l’esplèndida baixada fins a l’E de Certascan, on altre cop allibero talonera i em dirigeixo cap al refugi. Creuo els dits per trobar-lo tancat i buit, les meves pregàries apostàciques es fan realitat; l’escala de la part lliure coberta de neu i a desenterrar una mica la porta. Tinc tota la tarda per endavant per veure i preveure el que m’espera demà.. fins i tot el marrón que està entrant de nord i que té ganes de jugar. Comença a bufar vent i a fer fred…

Dimarts 18 de març de 2008:
Altre cop de matinada desvetllat, de fet totes les nits desvetllat, ara des de l’escalfor i la comoditat d’un sofà me n’adono que les infusions calentones que em prenia per anar a dormir eren de tè… quins collons! Deu ser cosa del fred que entumeix les neurones..
El dia s’aixeca brom però amb ullades de sol que fan que els contrastos siguin excepcionals.
Torno a començar una jornada en baixada i aquest cop amb les pells posades, he de fer un flanqueig per damunt de Canalada i travessar la serra de Llurri pel pas que em sembli menys engorilador- com sempre- acabo fotent equilibris per accedir al camí d’estiu que -per sort- conec per baixar a Romedo. Esquiada per petites fondalades, canaletes i rierols tots tapats per la neu d’allò més agradable, superant l’E Romedo de dalt i aturant-me per travessar el de baix… aqui no hi ha dubtes, aquest no es pot travessar, ni pensant el que no cal!! És tot esquerdat pels laterals, l’aigua brolla i a sobre cruix de valent. Altre cop em toca fer equilibris , esquís en mà, per la ribera esquerra del llac i per últim ja amb les fustes als peus travessar l’entrada d’aigües literalment corrents. Ressegueixo el bosquet que supera la presa i diviso la vall del riu Romedo que m’ha d’introduir a Salibarri.
No baixo fins l’entrada de la canal, com sempre l’economia de minimitzar els desnivells em porten a flanquejar i a entrar a la canal un centenar de metres més amunt. Aquest cop si que l’he encertada, amb algun tram de x-country o esquí agrícola. La canal és dreta i estreta però per sort les purgues ja han caigut, em recorda a la del turonet d’Alba.. així que esquís a la motxilla i a punta de bota, remuntar uns metres fins que la vall s’obre i permet foquejar. Faig un mos i sense adonar-me’n la boira m’abraça i una fina nevadeta comença a caure. L’únic tram de la travessa que desconeixia per complert i que no tenia cap referència fotogràfica l’hauré de fer a tentines. No em fa pas cap gràcia! Per sort en tot moment puc intuir el coll on he d’anar a petar, però no distingeixo pas el relleu, rai que de moment només foquejo!. La visualització que vaig estar fent ahir a la tarda hi ajuda força, la localització de punts evidents m’ajuden a trobar l’itinerari i a arribar al coll sota el cap dels Aspres de Broate. Les vistes d’aquí estan son nul•les, la vall de Broate ni es veu, tampoc hi he de baixar encara, però per sort intueixo l’aresta que es despren del Cap de Broate i que ja em comunicaria cap a la coma de Broate. Flanqueig ascendent amb més boira i una nevada que a cops s’ha intensificat i finalment arribo dalt de la mateixa aresta transformada en cornisa.
Com en un moment àlgid, en un sospir inesperat, les boires s’aixequen una mica i diviso el pluviòmetre… el refugi deu ser al costat (més tard me n’adonaré que cau una mica més amunt per això no el veia). La imatge fantasmagòrica de la paret N/NO del Sotllo emergint entre les boires és espectacular com ho és el saltiró que he de fer per superar la corniseta i encarar-me de dret cap a la vall de Broate. La neu és acceptable, però no ens enganyem de pols “rien de rien”. Buscant l’itinerari –com una gota d’aigua- de major pendent enllaço canals i canaletes fins que l’últim tram s’obre i puc fer també uns quants girs amb vistes cap al refugi. Arribo pletòric damunt el turonet on s’asseu el refugi i hi entro : altre cop ningú, això és vida ! Per sort trobo una garrafa de 5 L que em permetrà fer el ritual d’aprovisionament d’aigua en un sol porteig, quin luxe.
Llegint el llibre de registres me n’adono que sóc el primer hoste d’aquest cinc estrelles del 2008, la veritat és que l’aproximació desde Boavi –sense pont- és un pal!
A fora segueix tapant-se i destapant-se però en cap cas deixa de nevar. Aquí dalt estant em sento el rei del tros.

Dimecres 19 de març de 2008:
Aquesta nit he passat fred; amb el canvi de temps dels últims dos dies, les nits eren tapades i la temperatura no es feia notar massa; aquesta nit ha estat estelada i això dins de l’habitacle es nota. No sóc capaç d’escalfar el refugi, en els propers dies les diferències tèrmiques entre l’interior/exterior del refugi no oscil•larà més de 3-5º, i fora el termòmetre arribarà a marcar -15º.
La visió desde la finestreta no és massa engrescadora, al matí s’ha tornat a tapar el cel, però veig que són boires solsament. La dura labor de treure’s el pijama consistent en una fusió d’Obèlix, Bibendum i en William Wallace es fa dur a aquestes temperatures.
Després d’esmorzar i omplir el termo amb tè calent (ara si que m’anirà bé l’exhaltació), encaro la dreta vall que m’ha de portar cap al coll dels Guins de l’Ase. Tres dits mal comptats de neu nova és el resultat de l’episodi d’ahir, les boires es disipen i auguren un dia ras i esplèndid, amb un cel blau que es retalla damunt els perfils nevats.
Els últims pendents abans d’arribar al coll els faig a peu, piolet en mà, degut a la poca consistència de la neu i al fort pendent. Veure –altre cop – la pica d’Estats des del coll, d’hora al matí i feta un pastís de neu és de les escenes que deixen emprempta. No cal dir que ni dubto en la possibilitat de no anar al cim- tot i no agradar-me repetir-ne-. Un descens amb neu una mica dureta donades les hores i caic baix l’estanyet de la Cometa d’Estats, ja en territori francès. El país dels gals està cobert d’un manell impolut de cotó fluix que m’acompanyarà com a teló de fons en la meva ascensció a la Pica. Traces immaculades les que imprimeixo damunt dels seus darrers lloms finals i finalment, a peu, fins la creu repleta d’estelades.
El dia fred em regala vistes des d’on vinc i fins on vaig. Veig Gallina, Mont Roig , Certascan, Broate, Baborte, Baiau i Comapedrosa, només cal que giri damunt els meus peus per embadalir-me i no deixar de somriure. Ni els francesos que ho tenen a tocar han vingut avui..Recullo trastos i poso esquis per desfer l’itinerari fins l’estanyet altre cop, on torno a posar pells i remunto fent ziga-zagues cap a Port de Sotllo. Just quan en sóc a punt sento una remor i un helicòpter dels bombers de la Generalitat em passa a una cinquantena de metres, s’em posa la pell de gallina, però no li canvio pas el lloc. M’espera la pala del port de Sotllo, ben primavera, a punt de caramel i sense petar. L’últim cop que passava per aquí anava sobre rodes, quina diferència!!
Sense esverar-me massa, com el darrer cop, no baixo fins l’E d’Estats ja que després em tocaria remar, passo damunt el gran invent de l’emissora d’emergència i segueixo flanquejant per no anar a parar a l’E de Sotllo; el meu objectiu és entrar als estanys de la coma de Sotllo i travessar pel coll de Baborte fins al seu –poc acollidor- refugi. Per fi, la última ‘treta’ de pells i a gaudir dels girs a velocitat per anar a parar als turonets del damunt del refugi, inconfundible i diferent a tots. Diria que és una caseta de les obres, a la que hi han fet un afegit; no és més vell que els altres però si que la seva estretesa i deixadesa fan que sigui el menys acollidor de tots. Aquesta ‘taronja metàl•lica’ em farà de recer les properes 15 hores. El circ de Baborte és esplèndid, solitari i atraient, llàstima que es giri molt vent i que faci impossible campar pels seus voltants i fer migdiadeta. Em toca estar recollit i amb el llibre acabat fa que les hores no passin ni a trets!

Dijous 20 de març de 2008:
Dia de transició entre Baborte i Baiau. La tònica segueix igual, vent, fred, dia esplèndid però sobretot els efectes del tè fan que els meus ulls semblin unes taronges durant tota la nit.
M’abrigo fins les orelles i em disposo a sortir de la llauna que m’ha protegit aquesta nit del vent gèlid mentre m’embranco a fer el que sé segur que em tocarà avui: baixada a peu obligada fins a la pista de Vallferrera. Travesso l’E de Baborte i em colo per unes pales enretirades del barranc en busca de la continuïtat de neu. Amb penes i dificultats puc aprofitar , ja dins el bosc, i esquiar fins la cabana de Basello. Aquí, amb el sol petant de valent i amb una orientació clarament S la neu desapareix per complert i un terreny i clima primaveral m’acompanyen fins el fons de la Noguera de Vallferrera, allí la orientació N fa que la neu abundi i de qualitat.
Amb l’uniforme de podador oficial i alguna relliscada en travessar algun torrent arribo per fi a pont de la Molinassa on ja podré foquejar a plaer. El primer ressalt per accedir al bosc d’Arcalís es veu compensat per la majestuositat dels plans que el segueixen, el propi bosc i les valls que neixen a la meva dreta, pic de Gerri i d’Ascorbes em vigilen d’aprop mentre busco entre les pedres i el meu cervell per fer memòria del camí, que per altra banda és prou evident. La traça continua deixa una estela com la dels avions, indicant un altre canvi de temps, però ni m’hi preocupo, tinc unes vistes sobre la pica Roja precioses, amb algunes pales esquiables tot i veure’n el vessant S.
Quan el camí comença a girar apareix el circ de Baiau al fons, Lavans, Medacorba, Entrevessada, Baiau, les seves esbeltes agulles (delícies dels més intrèpids escaladors) i el pic de Sanfons (un altre clàssic de l’esquí de muntanya) envolten el petit refugi assentat en una talaia amb vistes a la vall Ferrera. Hi arribo tot adonant-me que no em serà feina fàcil trobar aigua líquida avui; aquest és el refugi –amb diferència- més elevat de tota la travessa i per tant menys probabilitat de trobar-ne. Busco pel desguàs del llac, on normalment circula més aigua i el gel és menys gruixut, però ni rastre, això si, se sent… però ben endins! Toca agafar el material bèl•lic però en aquests casos tampoc funciona, curiosament la tècnica primitiva de fotre-hi un roc és la que s’acaba imposant per fer un forat i apressar-se a recollir aigua ja que la temperatura ambient a migdia ronda els -10º i la capa superficial d’aigua es torna a glaçar en qüestió de minuts.
Superat l’últim habituallament que faré, em disposo a hidratar-me i dinar una mica i com que la tarda es presenta tranquil•la i esplèndida puc fer migdiada a plè sol, estudiant linies als esperons que es desprenen de les ag de Baiau, imaginant goulottes que arriben a la cresta dels Malshiverns, dormitant..
L’estat d’eufòria –com el del primer dia- ha deixat enrera els nervis, i el desenfrè flueix, sessió de fotos, videos, producte d’un estat d’emoció i exhaltació que barrejada amb la soletat i l’avorriment fan un cocktel perillós per a un nouvingut que aparegui en escena. Per sort no apareix ningú i la meva bogeria queda emmudida entre les parets d’aquest circ tant tancat i tant obert alhora.
Última posta de sol, apareix la lluna quasi plena, típica de setmana santa i m’adormo mirant apareixen ombres lànguides enmig de la fosca.

Divendres 21 de març de 2008:
Nerviós surto del jaç, de l’embolcall de mantes que em protegeix dels -5º que hi ha dins el refugi. S’ha congelat tota l’aigua, sort que havia estat previsor i l’havia dipositada a la cassola per poder fondre-la de bon matí. Últim ritual, última motxilla i últims metres de foquejar. La portella de Baiau és a tocar i en un tres i no res m’hi planto. Des d’aquí la vista del circ i els llacs glaçats en picat darrere meu, i just davant el Comapedrosa. Objectiu d’avui, l’últim dels que he anat aconseguint, pujar-hi, poder posar la cirereta al pastís i regalar-me la pala del Ruf. Dissortadament és molt d’hora i el sol no llueix vigorós, aixi que em trobo fent temps dalt del Comapedrosa esperant a que el sol me la posi a punt de caramel (la pala). Una hora més tard, veient que la cosa no canvia i que l`hora de la retrobada s’acosta decideixo empendre l’últim dels sospirs, l’última de les baixades per l’esplèndida pala del Ruf. La neu deixa molt que desitjar, almenys és prou dura com per no entrabancar-se, però fan que les cames cremin. Sort de dur esquis ben durs, aquí amb uns de lleugers tremolaria de valent.
La part final obliga a girar cap al S i encarar-se per uns tubs (de fet només n’hi ha un d'esquiable) fins al collet de Comapedrosa just sota el refugi de l’E de les Truites. D’aquí segueixo enmig del bosc i amb tendència flanquejant pel costat dret del riu per la continuítat que la neu em deixi.
L’últim granet de sorra, l’últim somriure, o millor dit el primer dels meus millors somriures és per tu.