Estació de Boí-Taüll, dimecres 7:

Avui l´esquiador solitari afronta un vell repte, la Pica Cerbi per 2a vegada en una setmana, el 1r intent el vam fer amb el David el dimarts passat, avui sembla que és el dia per assolir el cim, una petita finestra de bon temps (variable) dona una suposada alegria a aquest humil esquiador.

L´esquiador es troba en un dels seus moments preferits...la muntanya sense ningú i sol, barreja de puresa, llibertat i aventura, temors i incerteses formen part d´aquests tipus d´ascensions, són assumides i conegudes, no és una novetat, ja fa anys que la practica...

El silenci s´interrom quan deixa caure els esquís a la neu i s´uneix a ells fent dos "clecs", un per bota, ja està a punt, comença el dia.

Per zona coneguda vaig pujant fins el Port d´Erta, la idea avui és deixar l´aresta nord i anar a fer la cresta sud-est per una suposada ruta normal. El dia està quiet, no bufa el vent, no es veuent núvols amenaçadors, però la experiència m´ha enssenyat que això no vol dir res, que aquesta aparença no és igual a confiança, anar sol a la muntanya comporta uns estímuls i unes sensacions diferents, et tornes desconfiat, et fas moltes preguntes i et tornes molt prudent, el silenci que t´envolta ajuda a crear dins teu unes defenses noves, estràtegies li podriem dir, per no defallir i continuar endavant. Una parella d´austríacs acaba d´arribar al Port, van a fer una volta per l´estació, sort que no em segueixent, és un egoïsme gens malicios, perdria tot l´encant d´una sortida en solitari, no seria el mateix!.

Pells fora i terreny nou per descobrir, em marco el descens al sud, directament a l´inici de la cresta est, amb una neu primavera, la sensació de soletat augmenta, tanmateix com l´emoció de lo desconegut. La experiència en solitari em demostra que no t´has de fiar massa, mentre poso les pells, de sobte, el temps canvia radicalment, el sol ha desaparegut i a canvi es posan uns núvols grisos, gira el vent a est, la cresta desapareix davant meu i els dubtes apareixen. Decedeixo continuar i començo a pujar buscant la continuïtat de la neu, estic inmers adins de les boires, és hora d´agafar referències d´on estic per una possible retirada a temps, aquesta retirada només és qüestió d´això, temps.

Arribo a un punt que la cosa es complica, l´ascens es fa per terreny més dret i m´obliga a treure els esquís, després entro en un terreny desolat, la neu ja no hi és i un tarteram d´una extensió amplíssima la sustitueix, no puc agafar referències i encara em queda un bon trajecte de pujada, les preguntes que em faig, són de fàcil resposta: 1. Val la pena continuar a peu? No crec, ja que la baixada l´hauré de fer a peu... 2. On tornaré a trobar la neu? Sense veure res de la part alta, a saber!...3. Veuré alguna cosa des de dalt, si hi arribo? Probablement no...4. Canviarà el temps? No te cap pinta de canviar, si més no, d´empitjorar...5. Val la pena, tenint en compte que estic a més sol? NO!!!, em quedo una poca estona sentat en una pedra, mirant al voltant i pensant...decididament ME´N TORNO!!!.

Que fàcil és decidir veient la situació, però que díficil pot ser la tornada, hi ha un moment que perdo l´orientació, comença a ploure i no sé cap on tirar, només vec núvols, boires, aquests moments també els conec i això em tranquilitza, ja que sé, que estant tranquil, tinc la millor "arma" per combatre aquestes situacions i així és. Després de fer uns curts descensos per dos plaques de neu, calçar i descalçar, torno a perdre el rastre de la part inicial de la cresta, fent un intent d´intuïció, encerto la direcció i torno a trobar la neu, em torno a posar els esquís i faig un últim descens de la cresta per una neu primavera deliciosa, ohhh!!!, les adversitats m´envolten, però jo em sento feliç i content d´arribar a "buen recaudo", jeje.

La tornada no te història, segueixo les meves traces sense presa i arribo un altre cop al Port ´d´Erta, miro enrere i no es veu res, ni rastre del cim, torna a ploure i sense pensar-ho més, faig l´última baixada esquiant amb una neu idem de idem que l´anterior!..ohhh!. Els Déus de les muntanyes i les altures han tornat a guanyar la partida, són més poderosos i més forts que jo, i jo els respecto!...sé que un dia o altre em deixaran arribar a dalt del cim...són així de capritxosos...

Bones traces de part del Vili a tots