Pujo fins gairebé la base de la canal de la Rimaia per la ruta habitual on em desvio cap a l'oest per anar a buscar alguna canal que em permeti accedir al Pic Cordier. Inicialment intento anar a buscar el coll que hi ha entre el Saió i el Cordier. Un cop acabo el flanqueig que em deixa al "coll" de la Torre Cordier esguardo cap amunt i veig unes cornises, les quals em conviden, amb un silenci eixordador, a no esberlar-los-hi aquell matí tan agradablement assolellat. Sol·lícit amb els precs de la natura decideixo encaminar-me cap a la "canal - pala" que puja al coll que hi ha entre el Cordier i el Pic de la Rimaia (molt neta de cornises). Cometo l'error de sobrevalorar la consistència de la neu i em calço els grampons... error!! el que havia trigat cinc minuts a fer amb els esquís, ara en tardo trenta (m'enfonso fins als genolls), amb una despesa energètica que em fa plantejar moltes coses. Quan ja estic més decidit a baixar que a pujar, trobo, ja a la "canal - pala" d'accés al coll entre el Cordier i el Rimaia, neu dura que em permet avançar amb celeritat. M'engresco i tiro amunt per fort desnivell (en alguna ressenya he vist que té 50 graus -?-), però abans d'acabar aquest tram més dret torno a ensopegar amb neu tovíssima... em desespero i decideixo tirar avall. Com a mínim aprofitarem la neu pols (!!!) que hi ha, abans que l'augment constant de la temperatura l'empitjori notablement. Efectivament, després de tota l'autoagonia que m'he procurat, arribo a la conclusió que ha estat un gran encert començar a baixar: la neu (POLS!!!), a la part alta, em permet entendre alguna cosa que fins aleshores no tenia clara. Més avall trobo neu dura i ja prop del refugi neu pastosa...
L'ANY VINENT, MÉS!!! A REVEURE!!