Dues trucades em calen per decidir l’itinerari per estrenar la temporada d’esqui de muntanya. De fet aquest any que promet tant he tocat abans la neu amb la bici que no pas amb els esquis. Aixi que dit i fet, carrega bàrtuls a la furgo i amunt!
No sé com coi ens ho fotem però no aconseguim rebaixar l’horari de les 4 hores per acostar-nos-hi… mandra tants quilòmetres.
El guarda ja m’ha fotut nerviós amb dues informacions contradictòries: una que es pot baixar esquiant fins a Eriste i per altra banda que la pista està força bé per pujar…. No ho entenc, però com que les dues afirmacions són satisfactòries m’engresco! Ja veurem quina és la certa!
Per sort, per l’horari que duem i per les facilitats pràctiques del mínim esforç, es pot pujar per la pista d’Eriste fins al pàrquing mateix. Cop de gas per travessar alguna congesta i ens hi plantem. Ni els esquis em puc calçar de sortida sinó que ben bé fins al famós cartellet de “vistas del refugio” res de res. Cal dir però que hi ha traça feta i no es guanya massa anant-hi amb esquis.
Arribem al refu ja fosc, tot just per sopar i gaudir de l’espectacle , no tant sols d’una nit estelada sinó del xivarri d’un grupet d’infanteria que estan atacant el Posets des de fa tres dies a mode d’expedició russa.
Nit de sorolls, de roncs i matinades estiuenques, fins i tot n’hi ha que surten abans de les 5.
Jo, amb la mandra que em caracteritza surto ben tard, encara no toca el sol, però ben poc em falta. Fa prou fred i la neu està sense transformar. Mig metre de neu mal comptat a les zones on el vent no ha fet de les seves i una traça massa dura pels esquis fan que sortir del clot del refugi sigui ja una petita filigrana.
La ruta que em ronda pel cap des de fa temps és fer la volta al Posets per la val d’Alforches fins al coll de la Paül i baixar l’excel•lent tram del Forau de la neu..
Flanquejo la Val de Llardana i m’encloto una mica per superar després fins a la cabana de llardaneta. Aquí dedideixo no anar flanquejant fins al desguàs de l’ibon d’Alforches sino que giro esquerre i m’encaro cap a un coll per travessar la serra de Llardana. Un cop dalt toca sifonar un centenar de metres fins la Pleta dels Ibons on hi ha una vista peculiar del Diente de Llardana. Aquesta vall en forma de tub, encaixonada i amb vistes cap al Perdiguero és la que volia visitar. De fet no es veu ni des del cim del Posets i s’albira una mica des del coll de la Plana. Des dels Bardamina tampoc l’havia vista abans. Il•lusions damunt dels mapes.
El contrafort em fa suar de valent, la neu poc consistent i a sota una crosta de regel de mil dimonis. Les diagonals no massa llargues ja que hi ha petits trams rocosos i vaig desfent el petit laberint que suposa aquest pendent pronunciat. Amb tendència a la dreta per no trobar una cresta secundària que es despren de l’Espatlla de Posets i anar a petar al coll de la Paül. Quan el terreny deixa de cegar-me les vistes cap al NW apareix el Posets amb la seva petita glacera ben immaculada sota. Em surt una paraulota de la boca, entre l’esbufec i les vistes de l’aresta ben carregada de neu..
La idea original era fer voltes maria fins ben amunt d’un dels dos corredors que s’usen com a via de descens però la quantitat de neu i la seva poca consistència em fan desistir, la neu no m’aguanta prou per fer pendent amb els esquis i sense m’enfonso més amunt del genoll. Miro el mapa… què diu que l’aresta és II… doncs som-hi eh. No ens la miressim massa i ens fessim mitja volta (això és el que penso quan hi sóc embrancat al bell mig). De fet no vull tornar per on he pujat i segon, amb la clavada que ens foterà el del refu millor fer la jornada complerta. Aixi que baixo fins al coll de la Paül, esquis a la motxilla, crampons i piolet en mà i amunt..
Descriure les dues hores i mitja llargues que em costa arribar al cim del Posets em tornaria a assecar la boca, com la set que hi passo.. Neu fonda, molta acumulació als trams rocosos que dificulten la cerca de preses i més aviat sembla que vagi netejant l’aresta. Aquí si que aniria bé treure la sonda. Els crampons mosseguen roca una i altra vegada i s’han d’anar fent caure les petites cornises que es formen cap al vessant SE. Esgotat, suat i amb el cor desbocat aconsegueixo arribar a l’aresta que puja de la bretxa Carrive i per un moment tinc un petit episodi d’apnea.. les vistes cap a Viadós són genials, a petar de neu. Només cal que em giri al voltant per veure tots els massissos principals, des del Balatitous fins a la Pica d’Estats. Detalls genials sobre el grup Gias-Clarabide i Gourgs Blancs i un etzètera increïble..el moviment de rotació es veu estruncat en veure la fina aresta que em queda fins al cim. Quina diferència, aquí a l’estiu es passa amb les mans a les butxaques i xiulant la santa Espina!!.
Últims metres fent equilibris amb força neu ventada i acumulada, gens consistent i ben pols. Com a mínim espero trobar-me-la aixi a la baixada, penso per dins.
Arribo al cim exhaust però pletòric i mentre deixo que el cor baixi el seu ritme frenètic pelo una taronja que calma la meva set. Poca estona em quedo al cim. L’horari i les ànsies m’empenyen com la gravetat.. Botes ben apretades i talonera bloquejada i ja hi som! nou mesos més tard torno a assaborir la sensació de deixar-me caure pendent avall, cames cremant, batec accelerat, respiració ofegada. El descens és trepidant, directe i vertiginós, la neu pols, pols i pols-primavera als llocs arrecerats. La remada sota el Diente sobra una mica, no me l’esperava i tot i fer un flanqueig ben amunt em toca fer el pallús una estona per desviar-me altre cop a la dreta per anar a visitar l’ibon de Llardaneta, hi tinc bons records per aquí. Més velocitat més bona neu i algun tram de descontrol donades les condicions de les meves fatigades cames.. Els últims metres seguint de prop les traces dels expedicionaris que avui si que han fet cim i els últims girs per damunt del refugi on m’hi deixo caure com vedell a l’abeurador.
Recollim trastos i ens donem pressa per baixar per no arribar a la furgo de nit, ara si, sense esquis amb més comoditat i les ànsies ben saciades de neu.
Just quan les últimes clarors ens indiquen el camí a segui apareix la furgo on , per fi, podem descansar de veritat. La primera sortida de la temporada i ja m’he d’embrancar aixi.. no, no n’aprendré mai, per sort!