Tot just fa un mes que navegàvem per uns mars de neu pols inaudits, d’aleshores ençà i cap de setmana rere cap de setmana hem hagut d’anar canviant d’indumentària i d’estil d’esquiar. Feia Uns dies que havíem trobat una neu primavera per fer delícies a Andorra, unes pales i corredors orientats al SW colmaven la sed de pendents. Aquest cop no ha estat així.
Amb l’esperança de repetir condicions tot i saber que una setmana més d’anticicló mermaria les reserves i la qualitat de neu en alguns racons anem a dormir al coll de Puymorens. Una nit ventosa ens augura una neu poc transformada tot i fer un sol de justícia. Les ànsies, avui, em porten a fer aquest cim tant peculiar, fàcil de reconèixer i d’accedir-hi però un xic rebuscat a l’hivern.
Ben d’hora obrim la veda per la coma d’en Garcies (o d’engràcies) –vés a saber- sembla una sortida (però no en tromba) de qualsevol de les curses d’esquí de muntanya que podem veure pel nostre territori, amb la diferència que no es fa per pistes d’esqui.. curiós no?
Aquesta vall ens assegura la neu de pujada i de baixada tot i estar molt pelada a aquestes alçades, arribo a comptar més de quinze puntets dispersats per la vall. Un cop al coll de la coma, xerro amb uns francesos que baixen cap al refugi de Besines i travessaran cap a Orlu, sona prou bé… El dia segueix sent ventós i fred, i la neu rebentada pel pas d’esquiadors, raquetistes i isards que ens vigilen des dels vessants assolellats.
Foquejo per neu regelada sota l’accés dels últims pendents del Coma d’Or vora el pic de Cortal Rossa i un cop allí i en flanqueig m’apropo cap a la Portella de Lanós però sense arribar-hi, ràpidament es veu les enredades que s’han de fer per no perdre massa alçada. Per fi aquí puc gaudir d’una mica de tranquil•litat i sol•litut. Durant el flanqueig en tendència descendent, sense treure pells, la neu primavera ha fet acte de presència i ja me’n faig il•lusions. El cim no es veu, s’han de voltar tots els contarforts que baixen del Coma d’Or i anar girant cap al N. Les vistes sobre l’estany de Lanós, Carlit, Peric però sobretot el grup de serra de Xemeneixes ben innivat m’acompanya per unes sifonades i dues descalçades fins a situar-me sota la gran pala SW de “l’altre Puigpedrós”. Una traça de ja fa dies em guia en tres diagonals fins al cim situat més al SE (visualment sembla el més alt) però per si les mosques també vaig a fer l’altre més al N.
Durant les llargues diagonals per tot aquest vessant me n’he adonat que avui no està gens magnífica aquesta pala; i mira que es veuen traces de baixada amb esquitxós del que en el seu moment va ser neu primavera.. merda! La baixada un suplici, neu regelada i amb canaletes que em porten tremolant pel fons de les torrenteres uns dos-cents metres per damunt de l’estany. Aquí no hi toca el vent però si hi peta el sol, la neu s’ha transformat, a bones hores! Torno a posar les pells i remuntar cap a la Portella de Lanós. La idea original era baixar per Besines, però les vistes des del cim cap a la vall són desesperants, per sota el refugi i el llac la neu llueix per la seva absència, i baixar caminant fins a l’hospitalet o Merens per fer dit després no s’ho val.
Mentre torno a fer flaqueig ascendent direcció la Portella me n’adono que estic un pèl elevat i decideixo seguir més amunt del fons de la vall per no haver de sifonar massa; torno a trobar unes traces que em deixen per damunt la Portella i aquí si que puc gaudir d’un descens amb bona neu per la coma-rossa; una baixada més estètica que no pas esquiadora però amb la convicció de trobar-me més i millor neu que per la coma d’en Garcies. Aprofitant l’avinantesa faig circular i conec un nou raconet. Doncs resulta que el raconet és magnífic, tranquil, hi ha neu i un cami tot nevat que em porta en suau descens i vorejant el vessant S de la serra de les Lloses fins el coll de Puymorens. Ha calgut descalçar-se els esquis en tres o quatre trams i just al final a quinze minuts del coll.