Hi havia una vegada un muntanyenc amb un somni. Cada cop que arribava a dalt la collada i veia la cerdanya, la vista (i a vegades el volant del cotxe!) se li decantava cap a una esplèndida pala a la dreta de la vall ceretana i que malgrat ser estar encarada al sud acostumava a presentar una gran innivació. Finalment, sembla que el muntanyenc i el somni s'han trobat:

Arribem a Formigueres i mentres ens canviem anem veient la cara de merlluços que els queda a la gent en arribar allà i trobar les pistes tancades. Per nosaltres perfecte. Remuntem les pistes i la Serra de Mauri, treiem pells i baixem directe cap al llac. Després de discutir una mica la ruta, decidim anar pel coll entre els Perics que desde de lluny sembla un plisplas. Un cop allà ho trobem tot glaçat, i amb alguna que altre acumulació de neu, i amb el cul apretat (anem sentint purgues a les muntanyes de darrere), grampons i piolet arribem al coll i fins al cim del Petit Peric. D’aquí només cal disfurtar de la infinita pala amb neu cada cop més pesada fins arribar al llac. Allà tornem a posar les pells i fem un beure al Refu de Camporells per tornar a pujar a la Serra de Mauri i pistes avall.

Edu, Maso, Sam i Joel