Des que a mitjans dels anys noranta va caure a les meves mans el llibre «Roca caliente en los Pirineos» van quedar gravades dues imatges a la meva ment: per una banda la del gat Toribi “tibant” fanàticament i l’altra la travessa que enllaçava els refugis que estaven disgregats per tot el P.N. d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (curiosament dels nou refugis “oficials” només cinc es troben dins dels límits). Aquesta ruta popularitzada amb un nom tant comercial com desencertat per les presses i els reptes esportius.
Moltes ascencions, escalades, esquiades, pedalades i passejades m’han portat per alguns dels racons que amaguen aquests boscos i muntanyes, però mai havia buscat el moment de calçar esquís i fer una travessa –tot i no ser estrictament la clàssica- que suposava travessar valls i colls a la recerca de la tant ansiada llibertat. Aquest any –però- no m’hi he vist amb forces d’anar-hi sol.
Ens hem trobat de tot, tant de metereologia, de neu com de companyia; des d’un sol radiant que ens cremava el rostre fins a nevades continuades que per moments s’intensificaven, passant per boires espesses que tot ho cegaven i vents gèlids enfurismats; de neus podrides, encrostades, regelades, primavera fins a petits trams joiosos de neu pols fins al genoll; als refugis des de petits grups de francesos, un grup de vint militars i la sol•litud dels racons més allunyats.

Dilluns 30 de març de 2009

De bon matí, amb una mica de retard, i sota un sol radiant que no esperàvem, deixem el cotxe aparcat a la boca sud del túnel de Vielha. És des d’aquí on volem començar la travessa, per allargar-la una mica i per no repetir camí, ni que sigui d’aproximació.
La neu és present a peu de cotxe, tot un luxe donades les calorades del mes de març. Ens dirigim pel fons de la vall de Conangles cap al sempre incert i enredador itinerari per accedir al Port de Rius, hi ha un bon tou de neu recent segurament del cap de setmana.
Veient que el GR és prou obligat i una mica rocós ens dirigim directament sota la vertical del Port amb el convenciment que podrem foquejar alguna de les canals que hi porten, la neu abundant i inconsistent ens ho impedeix i hem de descalçar esquís i pujar enfonsant-nos fins al genoll. Veient que la tònica serà la mateixa fins dalt del port decidim flanquejar per una vira que ens permet foquejar cap al collet deth llac Redon. Sense treure les pells ni calçar talonera fem el descens fins al lac de Rius i posteriorment al Tort. La intensa calor provoca que del Tossau de Mar caiguin purgues, algunes d’elles força sorolloses. Al fons ja veiem la collada deth lac de Mar, pas que crèiem cegament que ens permetria baixar sense entreteniments cap al lac de Mar. Un cop hi som i després de solucionar alguns problemes amb els “pans” que s’entesten a enganxar-se a la sola dels esquís comencem un descens barrat per una secció rocosa que no esperàvem, una mica de derrapatge per aquí per fer caure tota la capa superficial de neu humida, una mica de flanqueig cap allà, un pas de pedres i llestos, ja podem gaudir d’una neu primavera profunda que ens deixa ben esverats a lac de Mar. Des d’aquí ja veiem que la millor manera per solucionar aquest pas era pujant direcció al coll que dóna accés a la vall de Bessiberri i llençar-se per pales continues, però això ja és aigua passada! Com que recordo que el pas de la cascada final deu ser impracticable tornem a posar pells i remuntem pel vessant dret del lac per poder enllaçar el descens que ve del Tumeneja i gaudir una mica del descens. Efectivament l’hem encertada, per la cascada hi brolla l’aigua amb força i a la canal que trobem hi fem uns solcs de més de mig metre de profunditat amb una neu pols de luxe mentre ens llencem encarats al pendent. Aquest tram curt però intens paga la pena per la llarga i feixuga aproximació que hem fet al refugi de la Restanca. El trobem tancat, ens ho esperàvem, la part lliure amb llum i calefacció i l’aigua a dos minuts: tot un luxe! Però la nostra felicitat s’acaba quan apareix un grup de nou francesos que estan de vacances, faran uns dies de muntanya i després a Madrid a fer turisme nocturn…. Doncs sembla que han començat a l’inrevés perquè de muntanya (cosa estranya en els francesos) van peixos i ens donen la farra fins tocades les dotze de la nit. L’endemà al matí ens cobrarem els importunis d’una nit per oblidar.

Dimarts 31 de març de 2009

Ha estat tota la nit nevant feblement i el dia s’aixeca gris i tapat; aprofitem la traça que hi ha feta fins a Güellacrestada cosa que agraïm després de la llaurada de la primera jornada; a partir del coll superem el contrafort de les agulles deth Port i baixem fins l’estany del Port de Caldes amb una visibilitat que amb prou feines ens permet distingir el relleu. La baixada del port de Caldes ni ens treiem les pells, neva, bufa vent i no es veu gran cosa i per augmentar la moral la neu és feta una fàstig. Aprofitem per fer una aturada al nou refugi de Colomèrs i menjar una mica. El proper objectiu és travessar pel coll de Sendrosa cap a Saboredo on sabem que en Julian té obert (aquest noi no tanca mai). Un puja i baixa entre sots, valletes, llacs i boscos per encarar-nos als pendents que baixen del coll de Sendrosa, aquí ens trobem traces però només són de baixada de manera que seguim obrint traça profunda fins dalt del coll on ens trobem una cornisa espectacular. Per sort aquesta té un punt flac pel seu cantó S i podem saltar-la en flanqueig per anar a petar damunt les pales que cauen al lac de Baish. En un moment excepcional el dia s’obre i llueix un sol radiant, aprofitem per fer alguns girs sobre neu excel•lent fins al final arribem a la clotada per plantar-nos al refugi de Saboredo. Veient que el dia es torna a tapar de cop i torna a començar a nevar donem per acabada la jornada donades les múltiples opcions que se’ns mostren per seguir.
Passem una tarda llegint i mandrejant veient com els esquís a fora van quedan colgats de neu i les opcions de la ruta original es veuran minvades si el temps no canvia. En Julian resta absort amb els seus vídeos d’esqui i snow amb una música excessivament alta.
A l’hora de sopar, mentre el fogonet fa bullir l’aigua i els sobres de pasta liofilitzada esperen el seu torn pel bany hidratant, la nevada ha anat augmentant d’intensitat i ja no es veu res a fora, soparem i passarem una bona nit literalment colgats sota la neu que cobreix tot el refugi.

Dimecres 1 d’abril de 2009

El canvi de mes no ha canviat la climatologia, segueix nevant i la boira ha baixat encara mes. La idea original era pujar cap al coll de llac glaçat per baixar a Gerber i seguir cap a Bassiero per entrar a la zona de sant Maurici pel coll de la coma de l’Abeller o port de Sant Maurici. La espessa boira ens fa desistir aquesta opció i fins i tot la de pujar al coll d’Amitges. Ahir vam veure unes traces que baixaven del port de Ràtera i creiem més segur travessar-hi. Però la nevada ha cobert també totes les traces i la visibilitat a partir del lac de Naut és nul•la, feina d’orientació a cegues que ens porta a dubtar durant una bona estona i acabar anant a petar al port de Ràtera de Colomèrs; d’aquí a palpentes i amb més intuïció que convenciment trobem l’estany del port de Ràtera en el moment que la boira s’aixeca i distingim els senyals del GR i la baixada a Sant Maurici. Treiem pells i sense passar per Amitges anem enllaçant la suau baixada que mena cap a la pista que per sort encara no han netejat de neu. Un cop a la super zona de distribució de turistes (hub) –amb pasarel•la inclosa- veiem una excavadora que deuen haver fet pujar per netejar la neu que fins fa un mes cobria tota la pista que puja d’Espot. Una imatge de sostenibilitat i conservacionisme al més pur estil P.N. Ens fem la foto de rigor davant el cartell de prohibició de bicicletes amb símbols poc ortodoxes i seguim cap al Mallafré que avui encara ens queda molta feina. Aturada de rigor, menjar i beure i mentalitzar-se per les dues pujades que encara ens queden avui. Un cop ben atipats anem buscant el millor pas pel fons de la vall de Monestero amb la il•lusió de trobar-la traçada i alleujar-nos la tasca. De traces ni una i de neu moltíssima i ben fonda. Sort que el principi és suau i permet anar fent mentalització; la primera pala dreta amb el seu cartell dalt de tot ja ens permet fer una idea de les diagonals que farem, les imaginem mentre travessem l’estany de Monestero i l’objectiu és fer-ne les mateixes o menys. Objectiu dur a l’hora de la veritat!
Anem girant vers l’esquerra deixant el coll de Peguera que es veu escarpat al fons i l’esplendorós Peguera amb la Raiers ben visible… de fet des del Mallafré el dia ha anat fent ullades i fins i tot pugem amb clarianes de sol que ens animen donades les condicions de neu que ens trobem per progressar. Ens sentim com bulldozzers llaurant en un desert (gens plà per cert) de neu. A la fatigosa labor d’enfonsar-se fins la canya de la bota s’hi afegeix la neu que s’acumula damunt dels esquís, ben humida i pesada. Per sort tot patiment arriba al seu final amb els últims pendents abans d’accedir al coll de Monestero, aquí les ventades han deixat al descobert força rocs cosa que ens obliga a forçar els girs en canalots amb neu ventada i dura.
La vall de Peguera ens rep amb un sol radiant i sense vent; treiem pells, apretem tanques i ens disposem a gaudir de la cornisa i de la pala superior que ens deixa a l’estany superior de Peguera, d’aquí i fent diagonals per no perdre massa alçada enllacem amb el de la Llastra i el de la Coveta per baixar exhultants per la canalota que ens mena a l’estany Trullo. Un cop hi som al mig veiem la desolació que comporta i que ens acompanyarà durant les següents travesses de llacs, la gestió de les comportes de les preses. Els estanys són molt baixos, i s’han trencat els laterals deixant unes rimaies considerables, trobem que l’entrada d’aigües del llac és líquida i el travessem per la seva part central; seguint en flanqueig per les esquerdes arribem al Blanc. Aprofitarem per reposar i dinar per agafar forces de nou. Fem el ritual del fogonet; formatge, fuet, beure…trobem una amanida de pasta en llauna de conserva i uns entrepanets de formatge i pernil que algú ha deixat. Ens hi abraonem en plan Flotats i al cap d’una estona ja som altre cop foquejant després d’haver posat les pells a assecar als calefactors miraculosos. Pugem fins al Negre de Peguera i allí alguna connexió sinàptica ens falla i en comptes de travessar-lo per anar a pujar pel final ens encarem pel camí d’estiu al turonet que després haurem de baixar ….. Reneguem per la pèrdua de temps i energies i acabem travessant-lo. Remuntem fins l’estany del cap del port i d’aquí ja veiem el coll de Saburó, pas que ens portarà a Colomina on pretenem dormir avui. El dia segueix aclarit, sembla que al marrón només estigui pel nord i comença a bufar vent fred. La tònica de neu profunda segueix i per torns com si d’una cordada es tractés anem alliberant diagonal rere diagonal.
El coll de Saburó ens rep amb una gran decepció, neu crosta desastrosa donades les circumstàncies de les nostres cames i poc desnivell a perdre ja que hem de remuntar la presa de l’estany de Saburó. D’aquí pretenem baixar pel pas de l’Os i fer-nos la clàssica foto amb “los pulmones….” però no hi ha pas neu continua; toca flanquejar per poder trobar un pas que ens permeti baixar a l’estany de Mar. Evitem un primer canaló ja que no veiem el final (sort n’hem tingut de no fotre’ns-hi) i finalment baixem per un clot que ens hi acosta, fem filigranes i algun recte per travessar les rimaies i els ponts de neu que hi ha al lateral caòtic del llac. Mentre el travessem veiem el canaló que volíem haver baixat al principi…..Res. Uns quans esforços més i entrem sota els Cavalls de Vent que hi ha a l’entrada de Colomina. El refugi és tancat, perfecte, ens hi acomodem i encenem el propà, toca la dura labor d’aconseguir aigua, cosa que aquí ens és impossible. Intentem trencar el llac, anar fins a la presa, però res de res, sucumbim, acabem fent-nos-en a la idea: avui toca fondre neu. Per sort aprofitarem l’escalfor de l’estufa per dipositar-hi damunt la olla plena de neu però es veu que per avui la sort ens ha abandonat i la flama del propà s’esvaeix deixant les nostres cares amb un pam de nas! Fogonet, neu, aigua, bullir.. fred. Fora el vent fa petar els cables i finestres. A la llunyania veiem les llums del Jussà mentre la lluna i els estels brillants auguren una nit freda.

Dijous 2 d’abril de 2009

Com cada matí el despertador ens empeny a sortir del jaç… la foscor i el fred fan mandra. Comencem en baixada fins la Portella, la neu escasseja una mica però es pot anar trampejant. Només desitgem que l’estany Tort no estigui rebentat i poguer travessar-lo pel bell mig, sinó ens tocarà els nassos a base de bé.
Sota un dia enterenyinat i un vent gèlid foquegem fins la Portella i ens trobem tots els llacs en condicions òptimes per travessar-los, passem Tort, Cubieso i Eixerolo per enfrontar-nos a la collada de Dellui, aquí on el vent i el fred són intensos trobem una neu excel•lent per foquejar, directes amunt per superar els metres que ens separen d’aquesta vall que ens entrarà a l’Alta Ribagorça i altre cop al P.N. en forma d’elefant al trot. Mentre el vent ens fueteja la cara i la nevada es reactiva treiem pells i comencem el descens per neu gelada pel fons de la vall travessant l’estany de Dellui i tots els estanyets intentant no quedar massa enclotats. L’esquiada del bosc senzillament espectacular, podem aprofitar els trams més oberts per anar esquivant arbres i enllaçar girs a plaer. Arribem al fons de la vall a cinquanta metres del pont i ens descalcem per creuar-lo i arribar així a la pista de la vall de sant Nicolau. Per sort aquí, encara, no han vingut les màquines a treure neu. La gestió del parc deu ser natural.
Calcem altre cop esquís i anem a fer un mos a la Centraleta, en arribar al desviament ens trobem el cartell tapat cosa que ens indica que el Llong és obert. Efectivament quan hi arribem és tancat aixi que decidim anar a menjar alguna cosa just damunt del pont.
Un cop refets santornem-hi!! Hem de caminar uns deu minuts per trobar neu per pujar la vall de Contraix i d’aquí amb forts pendents i sota una forta nevada anem seguint unes traces de baixada, les primeres desde fa dos dies. La neu és humida i s’enganxa als esquís, sota, neu regelada. La combinació dels pans amb aquesta neu dura fan un sistema de progressió força efectiu tot i haver d’arrossegar més pes del desitjable.. (el material lleuger poc serveix sinó dus les pells ben encerades). Els pans actuen com ganivetes i a més de llaurar traces fem solcs com si volguéssim plantar patates. Entre una cosa i l’altra atrapem l’estany de Contraix i ataquem la última pala que ens porta fins al coll de mateix nom. Les últimes diagonals, obligades i amb fort pendent, sota una ventisca considerable i descalcem esquis. Mirem si el coll és esquiable; hem de baixar uns metres a peu per poder calçar altre cop i començar el trepidant descens. La llàstima és que no es veu el relleu i no es pot gaudir al màxim una neu que és més que acceptable, toveta damunt i poc encrostrada per sota, la dignitat passa amb bona nota deixant-nos segellar una baixada de bandera.
Tement-nos que ens passarà el mateix amb l’aigua que a Colomina, quan som a l’estany de Colieto bevem com a lladres i aprovisionem aigua. Les nostres previsions han estat errònies, tot i que no estava previst obrir el Ventosa, en Sanchez ha rebut una trucada d’un grup de vint militars (ja ens en va previndre en Julian) que estan per la zona i necessiten dels serveis del refugi. Aixi que arribem a l’excel•lent refugi, calent i amb l’estufa-assecamaterial més ben parida que coneixem. Dinem el nostre menú diari consistent en sobres (ens acabarà quedant cara de gallina) i a fer el ganso i conversar amb els defensors de la pàtria… quins herois! Jo ja els dic que aquí a Catalunya voldríem ser independents però que som pacífics i que no cal que facin maniobres ni tàctiques d’encerclament quan m’expliquen algunes de les tècniques de combat i moviment de tropes. Decideixo canviar de nivell i d’interlocutor i parlem amb en Sanchez, un paio peculiar, tant arrelat al refugi que deu fer la meitat de la seva vida que hi és… fan un bon matrimoni. Intercanviem opinions sobre curses, cascs, freqüentació hivernal a la muntanya i un llarg etcètera de temes, és un paio radical, m’agrada!
Amb el temor d’una tropa roncadora ens n’anem a dormir ben d’hora però alhora de la veritat “no és tan fiero el león como lo pintan”.

Divendres 3 d’abril de 2009

Ens aixequem abans que toquin diana, no volem freqüentació ni cues. A més, aquesta tropa veient que el temps ahir era nefast ja van desistir de pujar a la Punta Alta i baixaran fins a Caldes a que els reculli l’autobús. Nosaltres no ens podem permetre aquest luxe, tenim el cotxe una mica lluny i el rellotge d’en “kit” no funciona!
Ens llevem amb la mosca a l’orella a l’expectativa del temps però una ràpida ullada ens treu de dubtes, fa un dia més o meny ras! Com a mínim ni neva ni fa boira i això tenint en compte el currículum que portem és un premi!
Arreglats, calçats i tots els “ats” possibles comencem el suau descens que ens guia cap a Riumalo, amb una mica de paciència i observació no cal ni treure els esquís. Els primers metres de la canal es poden foquejar bé, però cal treure’s els esquís per superar (enfonsant-se fins el genoll i per la dreta del torrent) un tram d’aigua i gel poc esquiable. Un cop superat i amb llaçades obligades anem fent diagonals amb una neu pols de somni. No deixem de mirar enrere imaginant la baixada que s’hi desenvolupa per aquí, directe, sense descans, ràpida i amb la neu al seu punt, pols per sobre i dureta per sota. Posem ganivetes ja que rellisquem sovint. El dia sembla increíble, les primeres llums damunt la cresta de Bessiberris ens embadaleixen, la imatge de la bretxa Peyta sense refugi, Bessiberri Nord…un llarg etzètera de records flueixen pel pensament mentre voltem l’estanyet de Malavesina. Darrere nostre la Punta Alta es comença a tapar, i el grup de militars ja s’hi deu estar barallant, a última hora el capità, tinent, alcalde o com es digui el que mana allà ha decidit que hi pujarien..
Tenim algunes vistes més enllà, Port de Caldes i Mont-Roig.. més records, alguns més recents que d’altres. L’eufòria es manté alta , tenim previst anar al Bessiberri Sud però quan comencem a encarar-nos-hi ens adonem que el temps ha tornat a canviar i la neu torna a fer acte de presència. Redirigim les nostres traces cap a Trecazes i aquí la primera visió és un pèl decepcionant. Pensàvem que era ben esquiable , i ho és, però com tot s’ha de tenir paciència i obervar bé. Barallem la opció de voltar i anar cap a Abellers, però pinta la mateixa pintura.
Amb el vent i la nevada que està caient altre cop ens entren les presses per sortir d’aquí i ens precipitem a posar els esquis a la motxilla i començar a desgrimpar per un corredor de neu que veiem que queda tancat per uns ressalts rocosos. Piolet en mà i anar fent escales avall. Quan portem uns metres ens apareix un corredor secundari que no havíem observat que evita el salt rocós; la decisió és unànime: baixem esquiant! Ens decantem cap a un llom que acaba en una roca on podrem fer una petita plataforma i calçar esquís. Dit i fet, ni ens ho pensem, la neu és excel•lent per baixar esquiant , una diagonal i un salt amb recolliment i encarem la part estreta del corredor que és de menys de dos metres d’ample. Passat aquest tram i encarats a vall comencem a cridar com a sonats davant les expectatives que se’ns presenten: la vall de Bessiberri allà baix, molt a baix neu continua de qualitat i les ganes de tancar el cercle amb una rúbrica d’or.
Efectivament el descens d’aquesta vall compleix aquestes expectatives, era tal i com l’havia imaginat una tardor que vam travessar des d’aquesta vall cap a la de Tort. No defrauda ni la neu ni el pendent sostingut que no deixa treva durant els quasi nou-cents metres que hi ha fins a l’estany de Bessiberri. Un cop aquí, eufòrics, remuntem el petit collet que tanca l’estany per buscar les millors canals que ens portaran amb intuïció i una mica de sort enmig del bosc fins al pont que creua el riu. La pista encara coberta de neu ens facilita el descens fins quasi la cota 1650 on definitivament pengem els esquís a la motxilla i gaudim del recorregut que ens queda fins a l’hospital de Vielha enmig del bosc, amb olors i colors que la uniformitat blanca i pètrea ens ha impedit gaudir.

Enric i Quim