Han passat dos anys i dos intents a la Pica Cerbi, un per la cresta nord amb companyia i un altre en solitari per la normal. Aventures i desventures, propòsits i despropòsits, la perseverança t´aboca a l´exit o al fracas, avui es el meu dia i l´he d´aprofitar, els Deus de les muntanyes i les altures tenen un dia de descans, la tele m´avisa d´aquest fet i sense pensar-m´ho gaire preparo el material, espero que aquests Deus estiguin en calma i em deixin complir el meu objectiu, llarg temps esperat...

Un cotxe, una carretera i una estació d´esqui (Boi-Taull), les coses funcionen aixi, son els nous temps, no hi ha camp base ni aproximació, ni porteig de material pels camps d´alçada, ni res. Una sola persona i el material just i la consciencia ben tranquil·la pensant en el que va a fer, l´esquiador solitari sap de que va el tema. El cotxe s´atura i la ment es posa en marxa, preparant-se davant de l´objectiu, els ulls observen el cim, el temps esta en calma, no fa fred. Avorreixo aquests moments, els dels preparatius, ahir uns, avui uns altres, de fet aixo ajuda a distreure aquesta ment neguitosa, es la tercera vegada que vinc pel mateix...

La temperatura corporal augmenta pas a pas, -si pogués desfer-me del pes de la roba i del que no necessito, aniria flotant sense necessitar ni els esquis-, em trec roba i la poso a disposició de l´esquena d´aquesta burra, la meva. La neu esta per baixar ja!, una capa de pols sense transformar encara, algun dia -penso- pujare de nit i baixaré del cim a primera hora, però això vol dir carregar mes material a l´esquena d´aquesta burra!, la meva!. Port d´Erta, aquí deixo enrere el present i m´endinso al passat, el record de fa dos anys i dos intents, penso en els inicis de l´aventura d´aquells atrevits que van posar els peus aquí per primera vegada i a l´hivern.

Em deixo portar pels esquis, amb la mirada de la Pica per damunt meu, jo me la miro de reüll, com si no anés per ella, que no s´enteri aquest Deu de les meves intencions. El silenci, la soledat, el lliscar per la neu verge, cap traça enlloc, els esquis es paren, ja coneixen el lloc, allí baixo de la meva muntura i torno a posar les pells, curt descens, pero gratificant. Començo a pujar, busco un punt per canviar d´orientació nord a sud, l´espectacle es grandiós i la pendent augmenta, aquest lloc el trobo desolador, immens, una gran pala central acanalada que fa por de mirar de dalt a baix, sembla que et porti directe a l´abisme de l´infern, em fa tant respecte atansar-m´hi, que em quedo fent les llaçades vorejant la linia de la cresta on hi han pedres, el meu pensament esta fred i algo tens, la pendent no afluixa i penso en una catàstrofe global, com per exemple que aquesta gran pala se'n vagi tota avall, penso que si passa aixo em llançaré cap a les pedres per no caure engolit en aquest abisme... tard o d'hora la tindre que passar, ja que per aquí on vaig s´empina cada vegada mes, deixo el cel i m´apropo a l´infern, faig una travessia per sota la cresta sud-oest del Tossal d´Aigua Blanca, la pendent ja no es tant forta i la respiració torna a la normalitat, però si miro avall, les pulsacions es tornen a esvalotar, no es veu el final de la pala, ni l´infern!, surto a la cresta. La vista des d´aquí es fantàstica, la Pica Cerbi, el Llena, l´aresta afilada per on tinc que continuar, un paisatge d´allò mes alpí i atractiu.

Tossal d´Aigua Blanca 2643 m, una petita fita es la senyal, la cresta continua afilada, però no es difícil, als peus de la Pica s´eixampla. Continuo pujant, ara si que miro al gran Deu cara a cara, ja no aparto la vista, estic preparat per conquerir-lo, que ho sapigui!. Cap traça, esta tot sense cap rastre humà, aquest Deu juga amb les debilitats del ser humà, esborra tot rastre de vida passada, així creu que pot atemoritzar a aquest esquiador solitari i fer-lo desistir del seu intent, aquesta vegada no!, estic ben decidit a posar els peus dalt del cim, que ho sapigui!...

Pica Cerbi 2742 m, tu ets el Deu jo nomes soc un simple humà, em trago l´orgull i li dono les gracies d´estar aquí, compartint la seva soledat, que també es la meva. El cim es un petit replà, al nord cau sota la seva llarga paret nord, miro al Llena i penso en ell i en el seu avis a la cornisa dies enrere, miro la de la Pica i guardo distancies. Una hora aquí dalt, m´agrada estar temps dalt dels cims, em giro 360º i torno i torno, es tot un espectacle per la vista i els sentits. La baixada... i aquest maleit nuvol gris dalt de la Pica!, els esquis estant inquiets, volent fugir d´aquí, ohhh!, quina neu!, llastima de no veure be el relleu, en un tres i no res, ja torno a estar a l´afilada cresta, deixo una pala a la dreta, un possible descens freerider, pels freeriders!, coneixent el lloc, el deixo de costat ja que et porta al rocam i a les fortes pendents delicades per les allaus. Em trec dos cops els esquis per arribar al Tossal d´Aigua Blanca, no me la jugo i vaig a buscar la baixada en teoria mes segura. Del Tossal m´encaro directe cap a la gran pala, dreta a collons!, zis-zas, vinga!, una mes!, zis-zas, la neu rallada em passa pel damunt i pels costats perdent-se a l´abisme, la neu de collons!. Voldria veure el final d´aquest abisme, però si vull tornar al cel he de deixar l´infern, em vaig desviant cap al canvi d´orientació, aprofito al màxim, pero el respecte de no tentar a la mala sort em fa fugir d´aqui. Canvi i ultima baixada fins al fons del petit collet, uauu!, quina neu!... se acabo!. Feliz como una perdiz, dejo la perdiz y cojo las "focas" y de vuelta al Port d´Erta. Ara si que deixo el passat i torno al present, mirada cap a la civilització, la dels ferros plantats i la xapa del cotxe, que per una carretera em portara al camp base de casa...

L´esquiador solitari (Vili)