Un dia algú em va dir: ves al Rosari!, t´agradarà!. Dit i fet. Mentre el coco cavil.la, el robot s´aixeca de la poltrona i comença a remenar el material... tot a punt!. Pla de Beret, la nit es fa present i la decepció també... on està la neu?, merda, l´he cagat!... ningú no té la bola de vidre a la ma, i del projecte inicial de fer el Rosari el dimarts i el Parros el dimecres, la llum de la lluna em diu: mira ruc!, que passis una bona nit!.

El coco no funciona i em quedo dormit sense apagar la llum de la lluna. 6:15h, clik!, 6:30, clok... no em sento motivat, però qué!?, ja estic aquí, vinga robot mou-te!, li diu el coco i així amb un "mando y ordeno", me levanto... Obro els atormentats ulls i miro el trist panorama, va anima´t!, me´n vaig a fer una passejada... La ruta normal seria pel costat del Baciver (crec), pero no hi ha neu, això obliga a fer tot un flanqueig per les pendents d´Escornacabres, primerament seguint el rastre de les pistes.

El ruc, el robot i el coco no estan sols, això m´anima un "xic", dos esquiadors també van a fer el Rosari, un es de la Valh d´Aran i l´altre un francès. Aviat els perdo de vista, el robot es para i planta la camera amb el tripode, ja hi som!, automatic i clik, el coco mira el resultat i ordena al robot continuar caminant, ja els he perdut de vista, els dubtes i la poca motivació, em fant no tenir pressa (com de costum). Ens tornem a trobar, pero ells tiren per "Escoñacabres" (Escornacabres), jo em quedo pensant i no els segueixo, trobo que s´allunyent molt anant per aquí, vaig a buscar la meva sortida i els deixo.

Pujo per una canaleta i em desvio al bosc, des de dalt vec l´estany de Baciver i baixo, segueixo pel lateral amb compte, el gel esta tou i no es de fiar, final de l´estany i inicio una pujada direcció el circ de Baciver, però sense arrivar-hi em desvio apropant-me a un suposat Rosari, el rosari d´un dia com el d´avui -pensa el coco-. Jo robot, passo de tu coco i continuo, però continuo sense tenir l´impuls de fer cim, tot i que aquí ja hi ha més neu: Si darrera la pujada al Rosari no hi ha neu... cagada!, faig una parada a repostar forces i emprenc l´aventura incerta. Al girar i veure l´altra cara, la cosa canvia, la neu és més continua i ja el coco es posa les piles i en passa unes quantes al robot, els dos es posen d´acord en fer un atac, ara si, directe al cim!.

Arribant a l´última part, la pujada es converteix en un joc d´adivinalles, si tiro per aqui i passo entre aquelles pedres, podre saltar cap alla, a l´altre costat, on continua la neu i sense treurem els esquis arribo dalt del Rosari, de 2594 m, bones vistes i molt bon dia, ni rastre dels dos esquiadors (!?). Aquest cordal del Rosari al Muntanyo i els Marimanya, separa la Valh d´Aran amb l´altre costat cap a Airoto, el coco no pare de treballar i pendre dades, el robot l´ajuda girant 360º perque no es deixi cap sector per mirar. Quant tots dos ja han acabat, es preparen per baixar.

Primera pala, varies curves i vec que la neu es fonda, molt fonda en alguns trams i... al carajo!, me la foto!, he trobat una pedra i herbes sota i seguidamen els esquis han desaparegut i he sortit volant pel davant!... un d´ells em costa treure´l del seu "cau", cuidadin... unes curves mes i arribo a la zona de pedres, esquis fora i a patita fins a trobar més neu seguida. Des del coll, ja amb esquís als peus arribo a la base del cim, a partir d´aquí la neu esta més transformada i es deixa esquiar millor. Estany de Baciver, com estarà el flanqueig?... bé per sort!, encara aguanta, m´arribo fins passada la presa i em busco la vida pel bosc buscant un pas mes directe i el trobo, curt tram sense esquís. Les dos canals que falten, estan travessades per allaus, pero les boles ja s´han estovat i els esquis les poden xafar bé, el final es fa pel que queda de neu a les pistes de l´estació.

El cotxe arranca, estic content, i demà què?, a l´arribar a Baqueira giro cap a Esterri, els braços del robot fant girar el volant a l´esquerra, de sobte, el coco li diu: "vuelta atras!", el robot ja n´està ben fart de les indecisions d´aquest coco, sera l´última que li deixa passar. Passo per Viella, tunel, Mulleres?, poca neu a l´inici, tira!, robot!. Ultim cop de volant i em desvio cap a Llauset, malo, malo, un tap de neu em barra el pas al refugi... me cagon aquest coco!, no n´encerta ni una! -diu el robot-, i emprenyat para el cotxe i li diu al coco: "parada i fonda", bona nit!, i aixi es que em quedo dormint una altra vegada sense poder apagar la llum de la lluna. Fi

l´esquiador solitari (Vili)