Quan els Deus diuen que no, es que no!. Una mirada al cel i nomes vec l´infern, el dia no acompanya, a dalt els nuvols corren desesperats a protegir els Deus. Ja puc estar fort i preparat, fisica i mentalment i si a mes li ajunto portar el material necessari, em crec digne de posar els peus dalt del cim. Aquests invents humans l´unic que fan es desafiar als Deus, la diferencia es que ells no necessiten inventar res per ser forts, nosaltres si ho fem i ens ho creiem.

Encara no si veu i ja sento sorolls al voltant dels nostres invents, cotxes, sacs de dormir, material... es quant penso que despullat i sense res, no hi ha res a fer. Som fragils i ens em de protegir, em d´inventar i crear coses per sobreviure en aquest medi tant hostil. Un vidre em separa de l´exterior, un cop de porta i ja començo a caminar. Tots cap a la Renclusa!, per fer l´Aneto, jo tiro per Aigualluts a fer el Mulleres, al Forau em trobo uns que ja baixen de l´Aneto, son les 8:30! i em diuen que a dalt poca visibilitat i un vent molt fort, els nuvols estirats que si veuent aixi ho confirmen. Trobo mes invents, un pont de fusta i unes fites de pedres em fa entrar a la valleta de l´Escaleta, per damunt no es veu res, continuar o desistir, son les dos uniques paraules que tinc a la ment i les canvio per no rallar-me: desistir o continuar. Pujo a un punt on veig perfectament el coll de Toro, es aqui on afegeixo unes paraules mes a aquest pobre vocabulari: consultar el mapa, he de rectificar i baixar, estic en un punt entre el pic de Barrancs i el d´Aiguallut, al fons vec uns francesos que retiren, em diuent el mateix, jo continuo amunt.

Arribo a l´alçada del coll dels Aranesos, s´intueix la presencia de la Forcanada, es veuent unes parets negres i verticals, mes negres que el dia d´avui, es aqui on canvio de sud-est a sud i vaig a buscar una linea blanca al fons, una vegada aqui s´obren dos colors dins d´una gran immensitat:el blanc i el gris. Tot de sobte nomes es veu un sol color, el gris, no vec res!, em paro, en aquests moments es quan em sento mes tranquil, quan hauria de ser tot al contrari per naturalesa, si una cosa he apres de la muntanya es precisament aixo: dels nervis a la tranquilitat, lo dificil es torna relativament facil i aixo m´ajuda a estar sere i concentrat...

Els dubtes m´envolten, pero continuo, una unica pedra es el meu seguent objectiu, el vent bufa cada vegada mes fort, quan arribo em poso a resguard d´ell i m´acurruco com un cuc, m´estic una bona estona observant els canvis, de petites i curtes clarianes, passa de nou al no res, miro davant i darrere i torna a imposar-se el gris, estic atrapat aqui!, he de fugir com mes aviat millor!. El vocabulari s´empobreix del tot i ara nomes queda la paraula DESISTIR!...

Pells fora i em poso d´esquena als Deus per no veure com s´enriuent de mi, fora d´aqui!, avui no t´hi volem!. Una petita clariana es la senyal de sortida i el ball comença, marcat per la batuta dels Deus, ara si, ara no, ara s´hi veu, ara no s´hi veu. Lo dificil es decidir el moment de girar, la neu no esta en bones condicions, de crosta a pesada, dificil de dominar. Sortint d´aquest infern, l´esquiador solitari torna a afegir noves paraules: sort en tenim dels invents! i es posa a riure despres de veure´s sentat al terra per una caiguda... mentre, els Deus encara riuent mes, pensant en quin gran invent son aquests "ninots" que ens fan disfrutar tant per aqui dalt...

Una ultima mirada a l´Aneto, no es veu, l´esquiador solitari no te presa i para a dinar al Plan d´Aiguallut, ñam! ñam!, quan acaba es posa de peus i es gira, pensant en un miracle, tot continua igual al regne del Deus, es aleshores quan canvia del blanc al verd i es penja els esquis a la motxilla, tot ha quedat en un intent, un intent a l´impossible...fi.

L´esquiador solitari (Vili)
Dedicat a la Merce i a la seva Lady