De fet, és en dos caps de setmana consecutius que decidim endinsar-nos al Parc Nacional des de Boí. Fem l'aproximació per la Ribera de Sant Nicolau fins al Planell d'Aigüestortes amb el servei de taxi. La pista està força gelada però els taxis ho tenen per la mà.

Des d'Aigüestortes es visualitza molt bé -cap al sud- la Ribera de Llacs, un dels pocs sectors calcaris (i curiosament sense estanys!) del Parc. És així una vall més herbosa que rocosa, orientada a nord i protegida dels vents de llevant i de sud. Amb tots aquests ingredients, i pel seu accés només possible amb taxi, indiquen que podem trobar molt bones condicions... i molta sol·litud!

La primera incursió, equip de 3 Insaciables, va ser el dissabte 10. Des del Planell d'Aigüestortes prenem el camí vers la vall de Mussoles. En sortir a la Ribera de Llacs, creuem el barranc, enfilem el Montanyó i directes al Tuc de Carants. Primer descens amb la polsarraca intacte. Posem pells altre cop i directes al Tuc des Costes una mica més a l'oest. Segon descens cap al nord per anar a buscar una bretxa que ens dóna pas a Casesnoves. Davallem fins a sota la collada del Bony Blanc. La remuntem i fins al cim del Bony Negre. Darrer descens fins al fons de la Ribera de Llacs. La darrera mitja hora fent el senglar a peu fins el Planell de Sant Esperit, creuar el riu i arribar abans de les 17h per no perdre el darrer taxi.

La segona incursió va ser ahir diumenge 18. Reprenem el taxi, però aquest cop el demanem més d'hora de l'horari habitual, i ens ajuntem 8 Insaciables per omplir-lo. Repetim l'estratègia de començar amb la primera i més llarga pujada al més elevat i llunyà de tots, el Tuc de Carants. Els 8 arribem plegats al cim. En el descens ens dividim en dos grups, i així farem més feina! Nosaltres davallem fins la pleta d'Erdo. Remuntem el Bony Negre directament pel seu vessant sud i després est. Al cim ens trobem amb una colla de fanàtics coneguts ;-) que han passat la nit al refugi de la Centraleta. I és que l'esquiada del Bony Negre s'ho val! Nosaltres aquest cop només esquiem la pala somital ja que ens guardem forces i temps pel veí Bony Blanc. Remuntem la collada entre els Bonys, i per la cara est i després sud assolim el cim. Amb un tímid sol de desembre i vent gelat a la cara, fem un merescut mos i gaudim d'uns min. des d'una posició i unes vistes inèdites. Però la barreja d'emoció i curiositat pel descens, no ens deixa entretenir-nos. Amb esquís als peus perdem els primers metres cap a la cara nord i veiem un sector variat de roca i canaletes força dretes. Triem entrar per la que ens sembla més lògica i d'un en un anem baixant i reagrupant-nos. A mig vessant s'obre una gran i sostinguda pala que ens porta a la Cometa de la Qüestió. A partir d'aquí descens entre divertit i senglar per anar passant entre pins, blocs de pedra, i aconseguir sortir del bosc fins la part baixa de la Ribera de Llacs. Des d'aquí i com l'altre dia, caminar fins el Planell de Sant Esperit, creuar el riu i que ens reculli el darrer taxi.