Està fonent molt ràpidament i en general el terreny està estable. Cal anar molt d’hora i evitar les hores de màxima insolació. De moment, la gran quantitat de neu, permet fer moltes rutes i cims així que caldrà aprofitar-ho.
Com que vaig sol i m’espera una jornada laboral després, no em complico la vida i faig la clàssica de la zona.
Surto de l’aparcament inferior de Vallter passades les set del matí per la pista trinxada pel pas de raquetes i esquís. L’estació fa dies que està tancada i més amunt ja no distingeixo què és pista o fora pista, estic sol. Tot i que no ha fet fred durant la nit vaig trobant la neu dura a mida que guanyo altura, sobretot a la pala de Bastiments, passat el Coll de la Marrana. Hi ha núvols alts i les parts altes dels cims estan coberts per la boira. Arribo al vèrtex geodèsic,a la cara nord encara hi ha menys visibilitat. Bufa vent, així que sense més dilació, trec pells i avall.
Busco la part de la pala menys trinxada per poder baixar còmodament sense deixar-hi les dents. Al Coll de la Marrana torno a posar pells i pujo el Gra de Fajol. A dalt, igual que Bastiments, m’engoleix una fina boira. Faig el descens pel mateix itinerari de pujada rascant amb alguna pedrota a la zona més rocosa.
Inicio el descens del coll i en la seva part baixa ja es nota la transformació de la neu convertint-la cada cop més pesada.
Aquí decideixo erròniament, baixar cap a la zona superior de l’estació. De seguida me n’adono que la baixada és bastant dolenta però com que la decisió està presa continuo avall.
A l’esplanada de la part superior de l’estació torno a posar pells per tercera vegada i cap amunt en direcció a un marcat contrafort per tornar a la vesant del refugi d’Ulldeter i així poder retornar al cotxe.